Homilia, Gertrudis de Helfta

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

Dia 16 de novembre: Santa Gertrudis la Gran

Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; R.: Ap 3,21; Lc 19,1-10

Celebrem avui la memòria d’una santa ben ecumènica, Gertrudis de Helfta, o Gertrudis la Gran, una monja del segle XIII, que ha merescut darrerament una de les catequesis del sant Pare Benet XVI. Una santa nostra, dels monjos i de les monges, i de tota l’Església: per això és ecumènica, patrimoni de tots, a tots té quelcom per dir i ensenyar. Ecumènica també perquè el monestir de Helfta seguia les observances cistercenques sense estar afiliat a l’Orde i, de fet, les monges i els monjos benedictins la consideren seva. Vol dir que santa Gertrudis ens recorda permanentment a tots els monjos i monges, sigui quin sigui el color del nostre hàbit, quines són les nostres arrels, quines les fonts de la nostra identitat: la Sagrada Escriptura i els comentaris dels Pares, la Litúrgia i, sens dubte, la Regla de sant Benet.

Crec que és una santa ben actual, sobretot avui que veiem proliferar tantes “espiritualitats estranyes” centrades sovint en aspectes secundaris o perifèrics, per no dir aliens, a allò que és essencial de la nostra fe cristiana. Gertrudis posseïa una formació humanística excel·lent, a banda d’una gran sensibilitat artística. Aquest va ser el fonament de la seva espiritualitat. Si no hi ha l’home, o la dona, no hi pot haver el monjo, la monja, el cristià, la cristiana. A les fonts de la Bíblia i de la Litúrgia va assaonar aquesta seva cultura humanística, treballant la terra del seu cor amb aquelles eines que ens dóna sant Benet al capítol IV de la Regla. I és així que en va brotar i en va créixer l’arbre frondós de la seva vida espiritual, un arbre ecumènic, com he dit, i carregat de fruits. A l’Occident modern cristià, tan marcat pels Exercicis de sant Ignasi, de fet, no li calien, perquè ja tenia els Exercicis de santa Gertrudis, que ens ensenyen a anar sempre a les fonts vives de la nostra espiritualitat, a l’Escriptura i als Pares, i a la Litúrgia com a lloc de lectura privilegiada de l’Escriptura i els Pares.

Acabo, si m’ho permeteu, amb les paraules del sant Pare Benet XVI en la conclusió de la seva catequesi sobre santa Gertrudis: «Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que l’existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, un camí recte, que ens mostra que el centre d’una vida feliç, d’una vida autèntica, és l’amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s’aprèn en l’amor per la Sagrada Escriptura, en l’amor per la Litúrgia, en la fe profunda, en l’amor per Maria, de manera que coneguem de debò, més i més, Déu mateix, i així la veritable felicitat, la meta de la nostra vida» (Benet XVI, catequesi del 6 d’octubre de 2010).

Des del monestir

L'ABAT MAUR ESTEVA

El passat dia 2 de setembre el Capítol General de l’Orde Cistercenc reunit a Rocca di Papa, prop de Roma, va elegir el nou Abat General. Es tracta del P. Mauro Giuseppe Lepori, de 51 anys, fins ara abat del monestir suís d’Hauterive. Succeeix en el càrrec el P. Maur Esteva i Alsina, abat de Poblet fins al 1998, i des del 1995 abat general de l’Orde.

He estat testimoni presencial d’aquesta successió, i hi ha un fet que m’ha commogut: la discreció i l’elegància amb què l’abat Maur ha fet mutis. No sempre és fàcil això. Discreció i elegància són també les paraules que podrien definir el seu generalat. I jo n’hi afegiria una altra: eficàcia.

L’Abat General, en l’estructura de l’Orde Cistercenc, és el centre visible de comunió, i la seva missió és sobretot la d’encoratjar, ajudar, aconsellar. En definitiva, servir la caritat i la comunió de tots els monjos i monges i fer-les créixer ben arrelades en el pluralisme que caracteritza el monaquisme i, en particular, el nostre Orde.

Durant el seu generalat l’abat Maur Esteva ha visitat incansablement els monestirs empès per una delicada i fraterna preocupació, vetllant per fer redescobrir i enfortir la nostra identitat: la Regla de sant Benet, la pregària, la vida fraterna. El nou abat general reconeixia, tot just elegit, que la unitat en la caritat que s’ha fet palesa en el darrer capítol general és, en gran part, fruit d’aquesta fraterna preocupació del seu predecessor.

Un dels llegats més visibles de l’abat Maur Esteva és haver convertit la casa general de l’Orde a Roma en un espai de trobada i comunió per a tots els monjos i monges, sobretot per als estudiants. Un espai amable, un lloc de diàleg. Ell va tenir la idea de la creació dels Cursos de Formació Monàstica, que ara ja són una institució ben consolidada, i que es fan a Roma durant el mes de setembre, oberts a tots els monjos i monges, especialment els joves, de l’Orde. És en aquests cursos que els estudiants poden fer l’experiència privilegiada del pluralisme i alhora de la comunió, que, arrelada en aquest pluralisme, fa realitat allò que diem en la nostra carta fundacional: «...vivint en una sola caritat, amb una mateixa Regla i uns costums semblants» (Carta de caritat, 3).

Li agraïm a l’abat Maur Esteva el seu servei i la seva fraterna preocupació, i li augurem la felicitat de la casa del Senyor tots els dies de la seva vida al Monestir de Poblet, la casa, també, de la seva professió.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1623, 31 octubre 2010

De cada dia, Pilar Rahola

LA PILAR RAHOLA DEFENSA EL PAPA!

M'agrada aquesta dona, ja de fa molt temps. Reconec que em faria una certa basarda haver-hi de mantenir un debat, perquè té una gran oratòria, i jo no hi estic pas avesat. Ran de la tragèdia de les torres bessones li vaig escriure comentant un article seu a l'Avui sobre el paper de les religions en la violència. Li feia notar que, tot i ser-hi molt present la violència a la Bíblia, aquesta ens parla més aviat d'un Déu tendre i compassiu. Em va contestar, un correu molt amable i sincer, en el qual rebatia la meva proposta, al·legant que, en tot cas, no és aquesta la imatge de Déu que presenten sovint les grans religions. De fet, jo hi estava força d'acord. Sense anar gaire lluny, en nom de Déu l'Església va donar ple suport moral a la repressió del règim franquista després de la guerra civil, identificant-se sense matisos amb les seves estructures i postulats. I una de les causes principals de l'anticlericalisme d'aquells anys —i d'això segur que al papa Benet no n'hi havien explicat res— caldria cercar-les, em sembla, en la mateixa església, que en aquelles èpoques formava un tàndem amb els poders fàctics i tractava amb no poc paternalisme els pobres i, sobretot, els obrers.

Ahir, al programa del Cuní, Pilar Rahola va lloar la gosadia del papa Benet XVI quan va desautoritzar, ja fa uns anys, tota pretensió de justificar la violència en nom de Déu. I va recordar també els maldecaps i trastorns que aquesta gosadia li va comportar per part dels seguidors del líder religiós al qual el papa havia fet referència, en una disputa totalment acadèmica, que de cap manera no volia ofendre ni condemnar ningú.

M'agrada que una dona oberta, lliure i respectuosa, que creu en el diàleg, com és la Pilar Rahola, reconegui, més enllà de les anècdotes, les intencions d'aquest pontificat: recuperar les armes de la intel·ligència per mirar de construir ponts, des de la fe i des de la no fe entre tots els homes i dones. També en reconeix els desencerts i les fallades, com el mateix papa Benet, que en unes inoblidables paraules de la seva homilia de presa de possessió de la càtedra romana a sant Joan del Laterà, el 7 de maig de 2005, evocava la fragilitat i la feblesa del successor de Pere, sotmès com un deixeble més a l'obediència del Crist.

Des d'ací li ho agraeixo profundament a Pilar Rahola. I tant de bo aprenguem tots junts a dialogar i debatre amb respecte i lucidesa.