Homilia, De la tristesa a l'alegria

DIJOUS DE LA SETMANA V DEL TEMPS PASQUAL
Ac 15,7-21; Sl 95,1-2a.2b-3.10 (R.: cf. 3); Jn 15,9-11

«Passar de la tristesa a l’alegria, i de la mort a la vida», demanàvem a l’oració col·lecta. Vet ací, «passar». D’això es tracta, perquè Pasqua vol dir «pas», «passar». En la nit santa passàvem de la fosca de la nit a la llum del Dia, que és Crist, i ho fèiem passant, caminant rere el ciri pasqual. «Passar». Es tracta sobretot de descobrir el pas de Déu en la nostra història, en la nostra vida: «Déu va passar-hi en primavera —diu la vella cançó— i tot cantava al seu pas».

«Passar de la tristesa a l’alegria», és a dir, aprendre a confegir el cant de la joia amb les notes i els silencis del nostre dol, de la nostra tristesa, tot deixant que l’Esperit del Ressuscitat harmonitzi la música del nostre cor. El dol d’ara és part del goig de demà, i potser també el dol de demà és part de l’alegria d’ara.

Posar-se a seguir Jesús que passa i ens crida és posar-se a fer aquest pas del dol, de la tristesa a l’alegria, sense oblidar que la tristesa forma part de l’alegria, ens hi prepara. Per això la joia de Pasqua és una joia serena, clara, serena i clara com l’albada que va desplegant lentament, contemplativament, el seu mantell de llum i de bellesa.

L’Eucaristia que ara celebrarem també és un pas. El sagrament és un pas: del signe material del pa i del vi passem, enduts per l’Esperit, a la realitat joiosa de la taula del Senyor on ell mateix és l’aliment, la força i l’alegria de les nostres vides, «perquè alimentats amb els sagraments celestials passem de la vellura del pecat a la novetat de la vida».

Que no ens faci por, doncs, ni mandra, fer el pas, els petits passos de cada dia, les petites —o grans— morts de cada dia, que ens fan néixer a la vida nova i a l’alegria de Crist, una alegria plena, que ningú no ens podrà prendre.

Homilia, De nit

DILLUNS DE LA SETMANA II DEL TEMPS PASQUAL
Ac 4,23-31; Sl 2,1-3.4-6.7-9 (R.: cf. 12c); Jn 3,1-8

De nit, com Nicodem, el nostre amic, vàrem sortir a trobar Jesús. Dúiem a la mà un petit ciri apagat. Una petita esperança. La nit, realment, era molt espessa, teixida de tenebres, les tenebres del divendres i del dissabte sant. La nit del món, la nit del pecat. Les tenebres que volen, i semblen aconseguir-ho, engolir la llum. Contemplem aquests dies l’Església, la nostra mare, embolcallada de tenebres, unes tenebres que la llum del ciri pasqual quasi no gosa foradar. Tots, d’alguna manera, participem d’aquest misteri de tenebres. De nit, però, com Nicodem, portant a la mà el signe fràgil d’una petita però certa esperança, hem sortit a trobar Jesús. I la nit s’ha esquinçat i s’ha estremit de joia fent i desfent la dansa del foc joliu, i la mica d’esperança que dúiem a la mà, se’ns tornava llum, llum nova, llum formosa, «joiosa llum de la santa glòria del Pare del cel immortal, Déu i Salvador Jesucrist».

La Pasqua, amb Nicodem, la contemplem com un nou naixement, un pas de mort a vida, un pas de la senectut a la joventut de la vida nova: «Amb tota veritat et dic que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de nou». L’evangeli de Joan, que és l’evangeli de la fe de Pasqua, ens invita a fer aquest pas, ens proposa de fer nostre, el trajecte, el pelegrinatge en la fe de Nicodem. M’hi aturo uns instants. Trobem d’entrada (a l’inici de l’evangeli) un Nicodem que cerca a les palpentes, encara en tenebres, la llum de la Paraula del mestre d’Israel. Ell no ho sap encara, però l’Esperit «que bufa allà on vol» ja ha començat la seva obra en ell. I a mig camí de l’evangeli, quan la Paraula de Jesús comença a ser engolida per les tenebres del món, reapareix Nicodem, i surt, valent, en defensa del mestre: «És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?» (Jn 7,51). L’obra de l’Esperit, el pas, el nou naixement, va endavant en el nostre amic. Està a punt de néixer a la nova vida. I això serà als peus de la creu, al tombant de l’evangeli. És allà que naixerà de l’aigua del costat de Jesús i de l’Esperit lliurat per Ell al Pare i als seus. Nicodem hi esdevindrà deixeble, com també Maria, la dona mare, hi aprendrà a ser deixebla, als peus de la creu. Maria amb el deixeble estimat, Nicodem amb Josep d’Arimatea, l’altre deixeble. Maria i Joan acollint l’Esperit que els fa néixer de nou, Nicodem i Josep, deixebles fins ara d’amagat, acollint amb summa pietat el cos del mestre, aquell cos ungit a Betània per Maria, i ara tornat a ungir per l’Església, per Nicodem i Josep d’Arimatea, ja nascuts de nou de la vellura del pecat a la joventut sense fi de la llum nova i de la vida.

De nit, com Nicodem, hem sortir a trobar Jesús. I Jesús se’ns ha fet llum nova, llum joiosa a les mans, transformant la nostra esperança. Siguem llum per al món, germans, no tinguem por de la nit, «perquè aquesta és la nit que amb el foc d’una columna lluminosa, esvaí la tenebra del pecat», «aquesta és la nit realment benaurada, perquè només ella, la nit, va saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts».

Homilia, L'amic millor

DIMARTS SANT
Is 49,1-6; Sl 70,1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13,21-33, 36-38

«Fins l’amic millor —literalment, l’home de la meva pau—, en qui jo confiava, el qui compartia el meu pa, m’ha traït el primer». Aquest verset d’un bell salm de David, el salm 41, ens ajuda avui a contemplar el misteri de la traïció, del lliurament de Jesús per Judes que demà es consumarà. Judes, que anem trobant en tots els relats evangèlics d’aquests dies, Judes, un dels dotze, un dels amics, un dels germans de Jesús, el qual, com un nou Josep, serà venut a la mort per ell.

El salm 41 (no l’hem cantat en aquesta litúrgia, però l’evangeli se’n feia ressò) proclama feliç el qui es mostra savi envers els pobres i els necessitats. Les nostres traduccions diuen: «feliç el qui s’inte¬ressa pel pobre desvalgut». La versió llatina deia: «beatus qui intellegit super egenum et pauperem». Aquest proclamat feliç pel salm no és altre que Crist, el Messies. Ahir el contemplàvem assegut a la taula dels pobres, a Betània —Betania vol dir «casa dels pobres»—. Ahir, enmig dels pobres, el nostre Crist, el mestre savi dels qui estan cansats i afeixugats, era ungit rei per Maria, una experta en perfums, en nom nostre, en nom de l’Església, la casa dels pobres.

I avui, el Rei, Crist, proclamat feliç i ungit després de l’entrada joiosa a la seva ciutat, viu en la pròpia carn, i envoltat dels seus amics, el misteri de la traïció: Josep traït pels seus germans, David traït pel seu fill Absalom. Traït i, en el fons, temptat, posat a prova. Com Adam per la seva dona Eva, i Eva per la serp esmunyedissa.

Tots portem la temptació i la traïció com una ferida en el cor, com una ratllada estrident en el bell mirall que el baf de l’Esperit i les mans del Verb varen polir perquè reflectís la imatge i la semblança de Déu el nostre Pare. Tots, tots la portem al mirall del nostre cor: «Tu vols donar la vida per mi? T’ho dic amb tota veritat: Quan el gall cantarà, m’hauràs negat —traït— tres vegades».

El salm 41, que canta la felicitat del rei —David— savi envers els pobres, i que la canta des del cor d’aquesta experiència de dolor i de traïció, des del cor de la prova, acaba amb una doxologia de benedicció: «En això he conegut que m’estimes: que el meu enemic no pot cantar victòria. I a mi m’has sostingut perquè sóc innocent, em mantens per sempre al teu davant. Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre! Amén, amén!».

Germans, meditem a la llum d’aquest salm el misteri terrible de la traïció de Judes, el misteri terrible del Fill lliurat pel Pare, el misteri terrible del Fill lliurant-se a la creu, a la mort i a la vida, per nosaltres. Meditem-hi també les nostres traïcions, quan defallim i ens equivoquem, i els nostres lliuraments, cada vegada que som capaços de fer un servei pels altres, per petit que sigui, cada vegada que actuem sàviament envers els desvalguts. Perquè és ara que «el fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell».