Homilia, Seny o ximpleria

DIJOUS DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (I)
Gn 16, 1-12. 15-16; Sl 105, 1-2. 3-4a. 4b-5 (R.: 1a); Mt 7, 21-29

Acabem d’escoltar el colofó al primer dels cinc grans discursos del Jesús de Mateu, aquest Jesús que, amb autoritat, ha rellegit i interpretat la Torà per al nou poble aplegat als peus del nou Sinaí. La Bíblia rellegeix una i altra vegada la Torà! Els Profetes i els Escrits rellegeixen la Torà! I en fan paraula viva per a la història concreta del poble en tots els instants de la seva vida.

Davant la Torà, també la Torà de Jesús, hi ha dues actituds possibles. Mateu les tipifica amb dos adjectius peculiars, que retrobarem al final del seu evangeli, en el moment decisiu: savi o prudent, ximple o desassenyat. Recordeu les deu verges que van sortir a rebre l’espòs? Cinc eren prudents, sàvies… les altres cinc eren ximpletes, desassenyades.

És savi el qui edifica la seva vida segons la Torà, la Torà de Jesús, la Torà de la felicitat, de les benaurances per a la vida d’ara i de després. Al capdavall la Torà és la clau que obre la porta de la felicitat i de la vida. En la paràbola de les verges se’ns parla d’una porta que quedà tancada per a les qui no havien previst la trigança de l’espòs.

La Torà, encara, que hem anat escoltant aquests darrers dies, aplegats com a nou poble de Déu als peus d’aquest altar i d’aquest ambó, és llum per al camí i per a la vida, en tant que és com el plànol del designi de Déu, com el prospecte de la seva intimitat, com el mirall del seu somni d’amor per a cadascun de nosaltres. Recordeu les verges? Portaven una llàntia per foradar la foscor de la nit, del mal i de la mort, tot esperant l’albada de les noces, l’albada de la resurrecció. Cinc d’aquelles verges van fer de la Torà de Jesús oli i llum per a esperar-lo al cor de la nit… les altres cinc es van trobar buides, sense oli, sense llum, davant d’una porta closa. Havien construït damunt la sorra, i al primer embat tot l’edifici s’ensulsià.

Dues actituds, dues possibilitats. Tenim de treva la nostra vida per fer-ne la tria: roca o sorra, llum o foscor, sentit o angoixa, saviesa o niciesa. Les verges ximpletes cridaven: «Senyor, Senyor!» davant una porta tancada. «I els fou dit clarament: No us he conegut mai!». A les fosques, elles no trobaren la clau. Però nosaltres tenim la clau de les benaurances, la clau de la felicitat!

Homilia, Confiar en la realitat

DISSABTE DE LA DESENA SETMANA DURANT L’ANY (I)
2Co 5, 14-21; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mt 5, 33-37

No és veritat que Jesús no tingui una paraula concreta per a la vida de cada dia, per a la rutina de la quotidianitat en el nostre camí humà: «Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no». No trobeu, germans, que és una invitació convençuda a fiar-se de la realitat tal com és ella mateixa? Jo diria que és aquest precisament el missatge del cristianisme per a l’home i la dona concrets i també en tant que membres de la comunitat, de l’església: aquesta confiança en la realitat per ella mateixa, en la bondat i en la veracitat de les coses. Al capdavall, jurar és posar explícitament Déu com a garant de la realitat. I Jesús ens invita no a fer això, sinó a confiar en els processos humans, en els processos de la història sense que Déu s’hi hagi d’immiscir. És tracta d’una invitació seriosa i convençuda a la secularització. A deixar que el món sigui el món, i Déu sigui Déu. És la dinàmica de la Creació: Déu es retira i deixa un espai per a una realitat que no és ell mateix, que és distinta a ell. I solament així hi pot entrar en diàleg fecund i amorós. Aquesta dinàmica esclata en l’Encarnació del Fill: vol dir que Déu es pren tan seriosament la nostra realitat humana, creada, que ve per assumir-la des de dins, sense fer trampes. És per això que, senzillament, cal dir «sí quan és sí, i no quan és no», sense prendre el nom de Déu en va amb la pretensió d’eludir la responsabilitat en uns processos que Déu ha confiat a la nostra llibertat.

Jesús llegia així la realitat, amb una gran confiança, perquè la sabia sostinguda, recreada constantment per la Paraula de Déu, una Paraula no evident, ans amagada, però real i present: «No heu vist mai els ocells… i els lliris dels camps? El sembrador va sortir a sembrar… Un home va construir una casa… Una dona va perdre una dragma i va escombrar tota la casa…». Llegir, com Jesús, tota la realitat com a paràbola de Déu, de la seva fidelitat i de la seva veracitat. La paràbola del Déu implícit que es fa explícit solament quan ens creiem de debò que «l’amor que el Crist ens té ens obliga», i hi actuem en conseqüència. «La resta, ve del Maligne».

Homilia, Un dia de cinquanta dies

DIMECRES DE LA SETMANA IV DE PASQUA
Ac 12, 24-13, 5; Sl 66, 2-3. 5. 6 i 8 (R.: 4); Jn 12, 44-50

Ens trobem, germans, a la meitat de la cinquantena pasqual. Avui és el 25è dia d’aquesta Pasqua de 2009, que celebrem en un misteriós i gran únic dia de 50 dies. En el seu comentari al salm 150, sant Agustí es preguntava pel misteri, «sacramentum», amagat en l’ordre dels salms i en el seu nombre sagrat de 150. Preguntem-nos també, avui, nosaltres, sobre el misteri, sobre el sagrament de la Pasqua, amagat en aquest nombre sagrat de 50.

Què és el sagrament de la Pasqua? O millor, qui és? Crist, és clar, l’Espòs que ens fou arrabassat i que ens ha estat tornat gloriós en aquella nit santa en què foradàvem la tenebra, tot caminant cap a l’Orient, al seu encontre, precedits per una columna de fum i una altra de foc, tot portant en les nostres mans aquella petita flama d’esperança, renovant amb fe el sagrament de la Pasqua, el pas de Crist de la mort a la vida, de la fosca a la llum, del dejuni a la joia, de la buidor al sentit.

En un sol dia de cinquanta dies anem desplegant aquest misteri, el sagrament de la Pasqua, Crist, que ens va obrint més i més el tresor incalculable de la seva intimitat. Els primers dies, amb Nicodem, el contemplàvem com la font baptismal que ens fa néixer de nou a la vida de Dalt, aquesta vida de la qual ell mateix ens dóna el tast i la penyora en el Pa de Vida, en el nou Mannà de la Pasqua nova, l’Eucaristia. Darrerament l’hem contemplat com el Pastor de les ovelles, la Font d’Aigua viva, que ens guia a les prades eternes on ell mateix es fa regal de vida a desdir pel seu ramat. Avui, vint-i-cinquè dia de Pasqua, la litúrgia ens el presenta com a Llum radiant, veritat i sentit de les coses, horitzó de la història. Aquella llum que enceníem al cor de la nit i que s’anava escampant, il·luminant, alhora fràgil i bella, les ombres tremoloses d’aquesta nau. I els propers vint-i-cinc dies de Pasqua el contemplarem com a Vinya santa, Cep i Saba vital per a les seves sarments, com l’Amic i l’Espòs que dóna la vida tot estimant, com el qui, després de la tristesa fa descloure la flor de l’alegria. Com el qui, en virtut del seu pas de la humiliació a la glòria, fa granar la Pasqua amb el do del Sant Esperit, Foc Nou d’Amor i de Vida, per ara i per sempre. Amén. Al·leluia.