El rei En Jaume

El dia 2 de febrer s’esqueia la cloenda «oficial» de l’any centenari del naixement del rei Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 2 febrer 1208). De fet, a Poblet, s’ha viscut aquesta efemèride amb discreció. Hi han passat algunes personalitats i entitats amb les seves ofrenes a la tomba del rei, algun acte acadèmic… Com a comunitat vàrem fer una petita commemoració el 2 de febrer de l’any passat, que va consistir bàsicament en una selecció de textos de la seva Crònica llegits al refetor a dinar i sopar d’aquell dia, acompanyats de música adient, i un petit record en forma de pregària a la missa conventual.

Una de les ofrenes que ha arribat darrerament, amb motiu d’aquests vuit-cents anys, m’ha cridat força l’atenció. Es tracta de la traducció catalana de la Crònica àrab de la conquesta de Mallorca (Kitab Ta’rih Mayurqa), escrita per un musulmà que va participar en la defensa de la ciutat, anomenat Ibn ‘Amira Al-Mahzumi. L’edició ha estat preparada per Muhammad ben Ma’mar, i traduïda al català per Nicolau Roser i Guillem Rosselló. L’edició, de l’any 2008, molt acurada, és patrocinada per la Presidència i per la Universitat de les Illes Balears. Es tracta, doncs, de la visió dels vençuts de la conquesta de Mallorca, que nosaltres, cristians, evoquem com una de les gestes cabdals del rei en Jaume. Sens dubte permetrà de contrastar i aprofundir la visió dels fets per part de molts historiadors, ja que aquest document no es coneixia.

La troballa m’ha fet reconsiderar una expressió que vaig llegir fa temps, no recordo en quin estudi sobre la Bíblia, i que en el seu moment em va interessar moltíssim, i que venia a dir això: «El Déu d’Israel, el Déu de la Bíblia, sempre és el Déu dels vençuts, el Déu dels perdedors». A mi, almenys, tot plegat, m’ha aportat nou i molt material per a la meva reflexió.

De la fosca a la llum

La litúrgia sòbria de Poblet m’ha impressionat avui d’una manera diferent que altres vegades. Hem celebrat amb solemnitat la missa de la Presentació del Senyor, iniciant-la amb un dels pocs lucernaris —dos solament— que ens ha conservat la litúrgia romana. A l’església de Poblet, orientada, aquest gest cobra un significat tot eloqüent. Caminem des de l’atri, és a dir, l’occident, el lloc de la foscor i de la mort, cap a l’absis, és a dir, l’orient, el lloc de la llum i de la vida; caminem a l’encontre del Crist, Llum de la Llum, Llum de la Vida, qui, al seu torn, ve a trobar-nos en la nostra humanitat, tan pobra, i al mateix temps, tan gran, que pot acollir Déu en la seva petitesa. En escoltar la proclamació de l’Evangeli, quan Crist se’ns feia més intensament present amb l’anunci joiós del diaca, hem encès novament les candeles, fràgils i lluminoses, que hem portat en entrar en processó.

La litúrgia sòbria de Poblet m’ha fet reflexionar avui, d’una manera diferent, en la importància del llenguatge simbòlic, i en la necessitat que tenim d’infondre nova vida als vells signes de sempre, o de crear-ne de nous, per tal que, a través de la nostra mediació limitada, la Paraula sigui Llum i Sal, de debò, per al nostre món.

Fundadors

26 de gener, sant Robert, sant Alberic i sant Esteve,

abats i fundadors de Cister

El dia 26 de gener els monjos cistercencs celebrem la solemnitat de sant Robert, sant Alberic i sant Esteve, tres monjos benedictins del segle XI, professos del monestir de Molesmes, que, el 1098, amb un bon grup de monjos de la mateixa comunitat, inicien un nou projecte de vida monàstica benedictina al lloc anomenat Cistercium o Cîteaux, que ells anomenen Nou Monestir. Després de moltes dificultats, el tercer abat, Esteve Harding, veurà consolidat el projecte, amb noves fundacions i amb l’arribada del futur sant Bernat, acompanyat d’un estol de candidats a la vida monàstica cistercenca.

La celebració dels fundadors no deixa de ser una mirada al passat, i com a tal, comporta el risc de pensar que, en el passat, hi ha l’edat d’or, en aquest cas, de la vida monàstica. I no és pas així. Perquè el passat ja no existeix, i els monjos d’ara ja no ens hi podem traslladar. En tot cas, la mirada al passat, pot servir per mirar amb humilitat el present, per renovar la il·lusió, per esforçar-se en la tasca de rellegir-lo, de reinterpretar-lo, aquest passat, en funció del present que ens és donat de viure.