Fundadors

26 de gener, sant Robert, sant Alberic i sant Esteve,

abats i fundadors de Cister

El dia 26 de gener els monjos cistercencs celebrem la solemnitat de sant Robert, sant Alberic i sant Esteve, tres monjos benedictins del segle XI, professos del monestir de Molesmes, que, el 1098, amb un bon grup de monjos de la mateixa comunitat, inicien un nou projecte de vida monàstica benedictina al lloc anomenat Cistercium o Cîteaux, que ells anomenen Nou Monestir. Després de moltes dificultats, el tercer abat, Esteve Harding, veurà consolidat el projecte, amb noves fundacions i amb l’arribada del futur sant Bernat, acompanyat d’un estol de candidats a la vida monàstica cistercenca.

La celebració dels fundadors no deixa de ser una mirada al passat, i com a tal, comporta el risc de pensar que, en el passat, hi ha l’edat d’or, en aquest cas, de la vida monàstica. I no és pas així. Perquè el passat ja no existeix, i els monjos d’ara ja no ens hi podem traslladar. En tot cas, la mirada al passat, pot servir per mirar amb humilitat el present, per renovar la il·lusió, per esforçar-se en la tasca de rellegir-lo, de reinterpretar-lo, aquest passat, en funció del present que ens és donat de viure.

Lectura

«Increïble!, el llibre d’en Pagola és llegeix al refetor dels monjos de Poblet. Ja la tenim ben embolicada».

Era el comentari de Silveri Garrell al meu apunt sobre la lectura del refetor de Poblet. Increïble... embolicada..., però, per què? No respondré a l’interrogant, però diré quelcom sobre la lectura. La lectura, fins a un cert punt, en un monestir, és controlada, o supervisada. La lectura pública, és clar. Les lectures personals, cada monjo és lliure de triar-se-les. La comunitat de Poblet és plural, i en molts sentits: per l’edat, per la procedència, per la formació, per la sensibilitat espiritual, etc. Per això la «trona del lector» del refetor de Poblet és també força plural. Ara llegim el «Jesús» de Pagola, però vàrem llegir també el «Jesús» d’Armand Puig, el «Jesús de Natzaret» de J.M. Rovira Belloso, «La sombra del Galileo» de Theissen i, darrerament, també el «Jesús de Natzaret» del papa Benet XVI, entre molts altres llibres d’estils i temàtica diferent que, certament, ara no recordo. En una comunitat com la nostra, un dels aspectes més enriquidors és precisament l’exercici de la pluralitat. En una comunitat monàstica hi caben maneres diferents de pensar, sensibilitats diverses, orientades, això sí, cap a l’objectiu comú de la recerca de Déu: de fet, sant Benet, quan escrivia la Regla, es veu a primer cop d’ull, pensava i comptava amb una comunitat plural. És en aquest sentit que una comunitat monàstica pot ser i hauria de ser una icona ben expressiva de l’Església, mare acollidora i mestra de tots.

Comunitat

He passat un parell de dies al monestir cistercenc de Valldonzella, a Barcelona. Les monges em van demanar unes xerrades de caire espiritual, per completar-ne unes altres que ja els havia fet. El monestir és un bell edifici modernista poc conegut (1913) de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1870-1937), situat al capdamunt del carrer Cister, a Sant Gervasi de Cassoles.

Crec que el més beneficiat d’aquests dies breus d’intercanvi espiritual he estat jo. He pogut renovar l’experiència de la fraternitat monàstica. I he recordat algunes de les reflexions de Josep M. Rovira Belloso en el seu llibre «Fe i cultura», en el qual exposava la tesi que l’Església, per fer-se present en el món i ser-hi llevat de transformació evangèlica, ha de viure i oferir el testimoni de la comunitat, de la fraternitat. Solament així pot ser en el món, impregnant-lo d’evangeli des del cor mateix de la realitat. No es tracta potser de fer campanyes publicitàries als autobusos, ni grans processons ni manifestacions religioses a l’aire lliure, a les places de les ciutats, sinó més aviat de creure’s la paràbola del llevat a la pasta, i aquestes paraules del profeta Isaïes: «Aquell dia, al costat d’Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19, 24). Ser benedicció al cor de la terra, aquesta és la veritable missió de l’església, i ho és també la dels monestirs.