Homilia, 12 gener 2009

TEMPS DE DURANT L’ANY
DILLUNS DE LA SETMANA PRIMERA (Any I)
Dia 12 de gener: sant Elred de Rievaulx

He 1, 1-6; Sl 96, 1 i 2b. 6 i 7c. 9 (R.: cf. 7c); Mc 1, 14-20

Reprenem, o, millor, comencem, el temps de durant l’any, després dels temps forts d’Advent, Nadal i Epifania. La sensació és semblant a la que s’experimenta en tornar de vacances, en retrobar les persones, les rutines i els llocs habituals: una sensació de serenor, de seguretat, que donen les coses sabudes i estimades. Crist és el mateix, el dels temps forts i el del temps ordinari. I continua, com a Canà, omplint la nostra copa amb el bon vi de la seva amistat, el vi millor, el que l’Espòs ha guardat fins ara.

Enguany, la festa de sant Elred, aquest monjo nostre tan estimat, fa més amable el retorn a la quotidianitat. Elred, un gran humanista i un gran creient del segle XII, monjo cistercenc i abat, va escriure un tractat sobre Déu: «El mirall de la caritat». I aquest tractat el va complementar amb un altre, que el va fer famós, el tractat sobre «l’Amistat espiritual». L’ideal màxim de l’amor que l’evangeli ens proposa, i que sant Benet assumeix a la Regla com a ideari del monjo, Elred l’articula, el rellegeix en clau d’amistat. L’amistat com una concreció de l’amor, aquest mirall que ens reflecteix la imatge de Déu. L’escola del servei de sant Benet, esdevé en Elred l’escola de l’amistat, l’escola de la concreció de l’amor. Avui, precisament, sentim a l’Evangeli la crida del Senyor a seguir-lo, a anar amb ell, a fer una comunitat d’amistat amb ell. Sant Marc, en un altre lloc de l’evangeli, referint-se als deixebles, dirà: «els va cridar perquè estiguessin amb ell». Hem vingut al monestir per estar amb ell, amb el Senyor. Un estar amb ell inseparable de l’estar amb els altres. Per això l’amistat espiritual, tal com la defineix sant Elred, rellegint Ciceró, en el qual s’inspira, prova d’assolir un consens entre les coses humanes i les divines, prova d’articular en l’espai concret i humà del monestir aquesta relació que té sempre un doble vessant: «no puc estimar Déu, que no veig, si no estimo el germà que veig». En realitat el germà m’és el mirall de Déu, en el qual veig Déu, i en Déu, a mi mateix; el mirall en el qual estimo Déu i, en Déu, a mi mateix.

Un camí no gens fàcil, certament. Però si el seguim, de la mà de sant Elred, rere les sandàlies del Crist, esdevindrem més humans i, alhora, també més divins. Acabem de celebrar el Nadal, les noces de Déu amb la humanitat, i s’hi escau aquella frase famosa d’un film immortal: «És el començament d’una gran amistat».

Himne: Santa Maria de Nadal

SANTA MARIA DE NADAL
______________

El goig, de senzillesa, us pinta el rostre,
oh Mare d’un Infant que és Foc i Llum;
per vós, la humanitat li para sostre
recant-li poc del divinal costum.

De noi deté el ser i l’aparença,
pastat al vostre forn, el Verb etern;
fecunda el solc la divinal semença,
farina i blat del vostre si matern.

De salvació vos empleneu la història
quan pels camins del dol us creix el Cant,
amb vós nuem els fils de la memòria
teixits amb fe pel Déu fidel i sant.

Per Ell, amb vós, Maria de Betlem,
és ple l’agraïment, i el goig no mor:
la Trinitat, amb els pastors, cantem,
humils, com ells, i transparents de cor.
Amén.

Homilia: 31 desembre 2008

NADAL
Dia 7è de l’Octava (31 de desembre)

1 Jn 2, 18-21; Sl 95, 1-2. 11-12. 13 (R.: 11a); Jn 1, 1-18

A la conclusió del cànon romà, que aquests dies anem repetint, abans de la doxologia final, diem: «Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu». Déu, en Crist, la seva Paraula encarnada, continua sostenint, recreant la realitat, donant-li vida, benedicció i sentit, tot fent-la participar de l’àmbit de la seva santedat. Va ser amb la Paraula que va començar la simfonia de la creació, i és amb la Paraula que Déu reassumeix la seva obra per portar-la a la plenitud.

Rellegim avui el pròleg de l’evangeli de sant Joan com una invitació a rellegir amb profunditat la realitat que ens envolta, la nostra pròpia realitat, la nostra història, traspassada, vivificada des de dins per aquest Logos de llum i de vida, sentit i plenitud divina de tot. Així, el Nadal que anem desgranant, és com la festa de la transfiguració de la realitat i de la història, la festa de la transfiguració de cada dona i de cada home, perquè ens en revela el sentit veritable. Jesús, el Verb, ve per explicar-nos el Pare, per obrir-nos-en les entranyes i el misteri, però ve també per desvelar el significat diví de la creació, el signficat diví de l’home i de la dona, intèrprets d’aquesta creació.

És consolador saber que Déu, en Jesús, se’ns revela com a Logos, com a sentit de les coses, com a raó i pensament de les coses. En català tenim aquell verb tan entranyable: enraonar! Quan parlem, els catalans «en-raonem», això és, rellegim, amb la paraula, la realitat, per tal de comprendre-la i donar-li sentit tot fent-la nostra, assumint-la amb el nostre verb. És una paràbola del que fa Déu quan, per mitjà del seu Verb encarnat, enraona, reprèn, reassumeix tota realitat i la transfigura omplint-la de sentit, de logos diví.

Sí, Nadal és la solemnitat de la creació i del temps transfigurats, eucaristitzats en la llum i la vida divines que resplendeixen en l’Infant de Betlem, Logos i Saviesa del Pare, Pa de Vida ofert a la menjadora-altar de la Casa del Pa —Betlem, l’Església—, aliment per al nostre cos, per al nostre cor i per a la nostra intel·ligència. Confessem-ho ben joiosos, en aquest tombant d’any que ens recorda la nostra caducitat i, alhora, la nostra vocació d’eternitat. Amén.