Homilia, 2 desembre 2008

DIMARTS I D’ADVENT
Is 11, 1-10; Sl 71, 1-2. 7-8. 12-13. 17 (R.: 7); Lc 10, 21-24

Ahir, el salm 121, un dels 15 cants de pelegrinatge, marcava l’inici del nostre itinerari d’Advent cap a Jerusalem, ciutat de pau. Avui, un altre salm, el 71, ens pinta el retrat espiritual del Rei pacífic que habita en aquesta ciutat de pau. En efecte, el salm comença així: «Déu meu, doneu al rei la vostra justícia, al fill del rei, el vostre dret». El fill del rei és Salomó, això és, «el Pacífic». El salm 71 és doncs el salm del rei pacífic, i el nostre rei pacífic, com cantarem aviat en la litúrgia de Nadal, és Crist, fonament de la nostra alegria i de la nostra esperança d’Advent.

Com és aquest rei, quines són les bases de la pau que ve a instaurar? La justícia i el dret en són el tret distintiu. Justícia i dret en relació als humils. Justícia i dret, de fet, designen una manera de viure harmònica que sap situar el propi horitzó humà en l’horitzó de Déu, que sap confrontar amb la seva Paraula els propis camins des de la llibertat i la confiança. El rei pacífic ve, doncs, per inaugurar un nou estil de relacions humanes, no basades en el predomini del fort, en la lògica del poder, sinó en la valoració i l’acolliment de l’humil, del fràgil, del petit. I el do que ens porta el nou rei, allò que defineix el seu regnat, l’era que ve a inaugurar, és la plenitud de la pau, el «shalom», la superabundància de la gràcia de Déu que es vessa com la rosada i amara la nostra terra, la terra del nostre cor.

Els pobres, els desvalguts, els febles, els qui no tenen defensor, tots aquells l’horitzó dels quals és la mort, el no-res, constitueixen el tresor i la predilecció d’aquest rei. Precisament ve per salvar-los a ells, per introduir-los en la plenitud del seu regne.

Nosaltres, doncs, església, poble en camí cap a Jerusalem, preguem aquest salm i fem-ne melodia i motiu de la nostra benedicció i de la nostra lloança d’Advent: «Que es perpetuï el seu nom, que duri com el sol. Que sigui benedicció per a tots els pobles, per a totes les famílies, per a la nostra comunitat. Que la seva pau sigui el fonament de la nostra alegria i de la nostra felicitat». Amén.

Homilia, 20 novembre 2008

DIJOUS DE LA SETMANA XXXIII/II DURANT L’ANY
Ap 5, 1-10; Sl 149, 1-2. 3-4. 5-6a i 9b (R.: Ap 5, 10); Lc 19, 41-44

El llibre de l’Apocalipsi, que llegim tot desgranant els darrers dies de l’any litúrgic, va ser escrit com un llibre de consolació en un moment difícil. També avui vivim temps difícils, opacs.

El fragment que ens n’han llegit ens dóna una clau valuosa per a desxifrar, per a interpretar la història que vivim: és Aquell a qui, ben aviat, amb les paraules de la litúrgia, anomenarem precisament «clau de David», Crist mateix, evocat ací amb uns títols messiànics de ressonància davídica: el lleó de Judà, el Rebrot, i amb una altra imatge singular, també presa del cor de l’Escriptura, la de l’Anyell: «l’Anyell, com degollat, estava dret (ressuscitat) davant el tron». Crist, doncs, en el seu misteri pasqual de pas de mort a vida, és la clau, el sentit de la història. És l’únic, precisament en el seu pas, en la seva Pasqua, que pot descloure els set segells i llegir el document, que pot foradar l’opaci­tat de la història, que pot obrir la porta tancada del Paradís.

«Cadascun dels ancians tenia una arpa i una copa d’or plena de les pregàries del poble sant». Quin és el sentit de la història, què és allò que s’amaga darrere el vel? La lloança, germans. Aquest és l’horitzó vers el qual caminem, ara en plors i en esperança, com el vident de l’Apocalipsi, com Jesús mateix en el seu camí de Jerusalem. La lloança, reprenent el salm responsorial, és el nom de la felicitat, del sentit, de la plenitud vers la qual camina el poble, en l’eclosió definitiva de la seva identitat de consagrat, dedicat al Senyor, de poble sacerdotal: «Ens heu fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu per cantar al Senyor un càntic nou, les seves lloances: aquesta és la glòria reservada als qui l’estimen».

Un llibre consolador. Tota la Bíblia és una antropologia de la lloança. I amb aquest llibre —aquesta és la nostra feina principal de monjos— aprenem a llegir la realitat amb profunditat i amb saviesa. És bo que en els temps darrers, i aquests que vivim ho són, evoquem, repensem, meditem la nostra identitat, el sentit de la nostra història, del nostre camí, del nostre projecte, nosaltres que som «dels qui volem veure dies bons, dies feliços».

Homilia, 18 novembre 2008

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII/II DURANT L’ANY
Dia 18 de novembre
Dedicació de les Basíliques de sant Pere i sant Pau, apòstols
Ac 28, 11-16. 30-31; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4. 5-6 (R.: 2); Mt 14, 22-33

«Obertament, sense cap trava, predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor». «Quina poca fe, per què dubtaves?». Germans, la litúrgia d’avui ens permet de contemplar, com en un díptic, dues belles oliveres, dos lampadaris d’or que continuen irradiant la llum del Crist alimentada amb l’oli de la fe de l’Església. Dos contrastos, Pau i Pere, Pere i Pau. Dues imatges d’església. Pau, l’obertura: per a ell la mar és la possibilitat de trencar fronteres, de fresar nous camins per a la Paraula de la Vida. Pere, el dubte. La mar, a ell, se li torna incerta, l’engoleix en el remolí de la por i de la covardia. Pau, per mar, arriba a Roma. Pere, al mar, s’enfonsa. És sorprenent el contrast que ofereixen, sense cap mena de pudor, els textos d’avui. Pot ajudar-nos a reflexionar.

Potser Pere representa la fidelitat sense matisos a la tradició, a allò conegut, la falsa seguretat de la fe. Per això s’enfonsa i necessita la mà ferma del seu amic, Jesús, el Mestre, per tirar endavant. Pau deu representar, en canvi, el coratge de la recerca. Del naufragi en surt enfortit, i ni la llibertat vigilada de Roma pot impedir el seu ministeri. Pere, amb la seva fidelitat a les pràctiques externes del judaisme, trairà en realitat el nucli més genuí de la fe jueva. Pau que, aparentment la conculcava, en farà aflorar el sentit autèntic: amb la Paraula de l’Evangeli el judaisme es convertirà veritablement en un llevat de benedicció i d’alegria per a la humanitat. Amb ell es faran realitat les paraules del salmista que hem cantat: «Els pobles contemplen la salvació» (Sl 97, 2b). Sí, Pau va tenir el coratge de fer-se a la mar: «duc in altum!». Amb ell, la nau de l’Església solcà l’oceà tenebrós d’una estela lluminosa d’esperança per a tots els homes i dones.

I, tanmateix, potser ens identifiquem més amb la icona de Pere que amb la de Pau. Perquè amb Pere aprenem a discernir la nostra realitat, la nostra fragilitat, els nostres clarobscurs, i des d’aquesta pobresa, aprenem, amb ell, el crit de la fe: «Senyor, salva’m!». I així, amb aquesta pregària, la covardia i el dubte se’ns tornen escola d’amor i de fe.

També l’Església d’avui ho ha de tenir present, il·luminada com està per la flama dels dos lampadaris. Aquesta tensió entre el coratge i la por, entre l’audàcia i la covardia, entre l’ideal i la realitat, la pot ajudar, sens dubte, a arrelar, amb confiança, com olivera fecunda, en la terra de la humanitat.

Voldria acabar amb les paraules finals del Martirologi per a la festa d’avui, que expressen molt bé el que us he volgut transmetre: «En aquesta commemoració conjunta s’expressa, d’alguna manera, la fraternitat dels Apòstols i la unitat de l’Església».

Donem-ne gràcies a Déu!