Homilia, 5 novembre 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XXXI/II
DURANT L’ANY
Fl 2, 12-18; Sl 26, 1. 4. 13-14 (R.: 1a); Lc 14, 25-33

«Recorda’t del dia de la iniciació, llavors que, sepultat amb Crist en el baptisme, vas jurar amb les paraules sacramentals que ni la mare ni el pare no et farien recular. Mira com l’adversari malda per matar el Crist en el teu interior. Mira com el campament enemic t’enveja el premi que t’ha estat promès per combatre. Encara que la mare escabellada i amb el vestit esparracat et mostri els pits que et van criar, encara que el pare se t’ajegui al llindar, tu trepitja el pare i tira endavant i amb ulls eixuts vola cap a la senyera de la creu! És un acte de pietat ser cruel, quan es tracta de la fidelitat a Crist» (carta a Heliodor, XIV, 2). Paraules magnífiques de sant Jeroni. Les adreçava a Heliodor, tot exhortant-lo a enrolar-se a la milícia de la vida monàstica. Paraules que són avui també un magnífic comentari a les de Jesús que hem escoltat a l’evangeli.

El cercle tancat de la família, i això era molt més així en temps de Jesús, en què la família formava un veritable clan de solidaritat necessari per a poder sobreviure en una societat molt dura, aquest cercle tancat podia suposar un obstacle seriós per al projecte de Jesús. Jesús prepara el poble, i comença per un grup reduït de deixebles, per tal de sortir a l’encontre del Regne que ve, do gratuït del Pare, que ja es fa present en la seva persona, en els seus gestos i paraules. Aquesta nova família, centrada en Jesús com a intèrpret de la voluntat de Déu, supera els límits esquifits del clan familiar. Jesús ho expressa moltes vegades, en ocasions ben diverses. Adolescent encara, marca distàncies amb els seus pares biològics: «per què em buscàveu… no sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?» (Lc 2, 49). Més endavant, a Canà, Jesús profereix aquestes paraules duríssimes a la seva mare: «Dona, què hi ha entre tu i jo…?» (Jn 2, 4). També en aquella ocasió en què la seva mare i els seus germans el vénen a cercar perquè el creuen boig: «Qui són la meva mare i els meus germans? El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mc 3, 33. 35). A la creu, encara, en aquell moment suprem, Jesús ni tan sols adreçarà a Maria el nom dolcíssim de mare, sinó que li dirà: «Dona, aquí tens el teu fill…» (Jn 19, 26) tot invitant-la a superar la seva relació biològica de mare per posar-se a l’escola del discipulat.

Jesús, doncs, no es vol deixar acaparar pels exclusivismes esquifits del cercle familiar, ni tampoc per les capelletes de sagristia clerical. I així, la creu que cal carregar per sortir a rebre el Regne, és, un cop més, la creu del deseiximent, de la superació, en el fons, de l’obertura vers els horitzons més amplis de la fraternitat universal.

D’això, els monjos, en fem l’experiència. També, trepitjant-lo, hem passat pel damunt del nostre pare, i no hem fet cas dels plors de la mare. I, superant els vincles de la sang, hem estat cridats a viure com a germans a l’escola de sant Benet uns homes que abans no ens coneixíem i que potser, com comentava una vegada un monjo, no voldríem ni per veïns de l’escala.

No és fàcil. L’amarguesa pot destruir el projecte de fraternitat al qual ens convida Jesús, tot tancant-nos en la nostra solitud enrabiada. Per això ens van tan bé les paràboles de la torre i de l’exèrcit en batalla de l’evangeli d’avui per encoratjar-nos al treball pacient i intel·ligent de cada dia. Però tenim confiança, perquè, com ens deia Pau, «tot treballant amb respecte i temor per dur a bon terme la nostra salvació», sabem, en definitiva, «que és Déu qui, per la seva benvolença, fa que ho vulguem i ho complim». Que així sigui.

Homilia, 4 novembre 2008

DIMARTS DE LA SETMANA XXXI/II
DURANT L’ANY
Fl 2, 5-11; Sl 21, 26b-27. 28-30a. 31-32 (R.: 26a); Lc 14, 15-24

«Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist». Potser millor, «sentiu com sentia Jesucrist». Aquesta frase de la primera lectura orienta la nostra reflexió d’avui vers un punt delicat, el de la imitació de Crist. Com sabeu és el títol d’un dels clàssics més famosos de la literatura espiritual cristiana, un dels més llegits al llarg del temps. I, tanmateix, a Jesucrist no el podem imitar, germanes i germans. Ni ell ens ho demana mai a l’evangeli. Ens demana que el seguim, no pas que l’imitem.

A Jesucrist no el podem imitar, perquè a nosaltres ens resulta del tot impossible recular fins a la seva època, fins a les mateixes coordenades històriques, socials, ètiques, polítiques, religioses, culturals en les quals s’inscrigué el seu itinerari humà. Jo ja no puc ser contemporani de Jesucrist; és ell qui ve a trobar-me i es fa el meu contemporani. I això ja és tota una altra cosa. De fet, ell ens proposa quelcom més engrescador que imitar-lo. Imitar vol dir reproduir, copiar: un gest, una actitud, una conducta… seguir-lo, en canvi, em demana de posar en exercici la meva llibertat i la meva capacitat d’inventiva per a donar una resposta, en sintonia amb ell, amb Jesús, als reptes de la vida. És per això que Pau, que no va conèixer mai el Jesús històric, i que per això tampoc no el podia imitar, ens fa aquesta proposta interessant: «sentiu com sentia Jesucrist». «Sentir» en el seu significat més profund d’assaborir. El verb original, fronéuo, en realitat, fa referència a una saviesa de vida.

És la saviesa del deseiximent: «no es va aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu». Jesús no estava aferrat ni a la seva pròpia identitat, a la seva pertinença a Déu. Aquesta saviesa, la seva, que Pau ens convida a assumir, és la de la total llibertat, la total disponibilitat: desaferrar-me fins i tot de la meva identitat per tal de ser capaç d’escoltar i d’acollir la dels altres en el veritable servei de la fraternitat evangèlica.

I seguint Jesús pel camí del deseiximent, de la llibertat i de l’amor, arribaré a les portes del cor de Déu, aquest nostre Déu malgastador, capaç de tirar la casa per la finestra per un grapat de pobres, cecs, coixos, invàlids… tots els qui caminem sols i bevem, de vegades, les aigües amargues de l’abandó i del sense sentit.

No puc imitar Jesús. No puc reproduir estereotipadament les seves reaccions, les seves respostes… sí que puc, en canvi, entrar a l’escola de la seva saviesa i posar-me a seguir-lo en actitud d’escolta constant, cercant, pel camí de la humilitat, aquella veritat que allibera, i que se m’ofereix, com un tresor, en el cor dels altres, en el meu propi cor, en el cor de Déu: Déu, que, realment, «ha fet tot això per nosaltres». Amén.

Homilia, 26 setembre 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA XXV/II
DURANT L’ANY
Ecle 3, 1-11; Sl 143, 1a i 2abc. 3-4 (R.: 1a); Lc 9, 18-22

«Qui és?» L’evangeli d’ahir, germans, ens deixava amb aquesta pregunta inquietant en llavis d’Herodes. I avui Jesús la reprèn i la formula als seus deixebles: «Qui diu la gent que sóc, jo?» És important prendre’s seriosament aquesta primera pregunta i parar atenció al que es diu sobre Jesús. La seva realitat, el seu missatge, no són captats ni entesos de la mateixa manera per tothom. Ja en el mateix Nou Testament hi ha un gran pluralisme respecte a la comprensió de Jesús. Hi ha, podríem dir, cristologies complementàries. El Jesús de Marc, el Jesús de Mateu, el Jesús de Lluc, el Jesús de Joan… és clar que són el mateix Jesús, però cada evangelista ens en pinta un retrat amb el qual es pugui identificar la comunitat concreta per a la qual escriu l’evan­geli. Aquest pluralisme encara és més evident entre els teòlegs actuals que es dediquen a l’estudi de Jesús. Per posar un exemple proper: l’obra «Jesús, un perfil biogràfic», d’Armand Puig, ens presenta un Jesús “confessional”, molt ben delimitat, mentre que José Antonio Pagola ens n’ha ofert darrerament una visió més oberta, més rica de matisos, més a prop, potser, de la pregunta que de la resposta.

I, tanmateix, «Qui diu la gent que soc jo?» no és la pregunta decisiva. La pregunta decisiva em compromet a mi, també de forma decisiva: «I tu, qui dius que sóc?» El que diu la gent em pot ajudar a fer una primera aproximació a la figura, a la persona de Jesús. Però quan ell se’m fa de debò trobadís, la segona pregunta, la decisiva, resulta ineludible. La resposta de Pere, que recorda la dels nostres catecismes, podria, però, no ser una resposta, exactament com les opinions de la gent sobre Jesús. Una resposta no és mai per a tranquil·litzar-nos sinó per a posar-nos en camí. La pregunta que ens fa Jesús compromet tota la nostra vida, les nostres actituds, les nostres opcions, ja que, en el fons, una pregunta és per a respondre-la amb una altra pregunta. Tan sols així avancem, caminem, creixem. Per això Jesús matisa la resposta del seu deixeble i amic i la complementa evocant la figura del Servent sofrent: «El Fill de l’home ha de patir molt». Aquest «patir» de Jesús serà doncs el punt de referència, el criteri, la mesura de la meva resposta, una resposta que hauré de confegir amb la vida, posant-la al servei, en el seguiment, de Jesús, el Mestre.

Acabo també amb una pregunta: no voldrà dir, tot plegat, que en el sofriment, i tan sols passant pel sofriment, puc aprendre a descobrir el veritable rostre de Jesús?