Homilia, 24 setembre 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XXV/II
DURANT L’ANY

24 de setembre
La Mare de Déu de la Mercè

L’advocació de la Mercè, tan entranyable, que arriba cada any embolcallada de l’enyorança i la serenitat quieta d’aquests primers dies tardorencs, ens invita a fer algunes reflexions sobre Maria sota la mirada de la gràcia de Déu: la gràcia és el rec sempre abundant, inestroncable, que brolla cap a nosaltres des de la realitat més profunda de Déu, donant-nos alè, vida i sentit.

«Gràcia» o «mercè», és, en efecte, la primera paraula que ressona en la quietud suspesa de la casa de Natzaret, el dia que el missatger del cel irromp a l’estança de la Verge: «Alegra’t, agraciada!», li proclama, amb sant estupor per part de la donzella. «Alegra’t, agraciada»: les mateixes paraules que la litúrgia i la pietat ens fan adreçar a Maria: «Déu te guard, plena de gràcia».

«Agraciada». L’arcàngel contempla en la humil filla d’Israel l’o­bra més reeixida, més bonica, més lluminosa, de la gràcia de Déu. Maria és un fruit de la gràcia de Déu, és fruit de la mirada de Déu! Maria, tota ella, amb la seva escolta i la seva disponibilitat, amb la seva obediència i la seva llibertat, és gràcia de Déu per a nosaltres, mercè de l’Altíssim per a la nostra pobra humanitat malferida pel pecat. És com si l’àngel, en contemplar-la, retrobés, en aquells ulls senzills, la primera innocència del Paradís, aquella mateixa innocència que resplendia en els ulls dels nostres pares, abans que decidissin caminar sense Déu.

Alegra’t agraciada! Maria és gràcia de Déu. Maria és també alegria de Déu. I és des d’aquesta mesura que esdevé gràcia i alegria per a la humanitat. En la mateixa paraula, kharis, gràcia, hi conflueixen aquests dos significats: la mercè, la donació, el do…, i l’alegria. I encara s’hi resumeix un tercer significat, que Santa Maria farà igualment ben seu: la caritat, que, quan és plena i perfecta, es torna donació joiosa a Déu i als altres.

En contemplar, doncs, la bella imatge de Santa Maria de la Mercè, en el seu tron ran de la nostra mar oberta, a la llar acollidora del seu santuari, en contemplar el seu rostre senzill i la seva mirada serena, en contemplar, perquè la mirada de la Mare ens hi porta, la mirada del Fill, l’Infant assegut a la falda, contemplem Déu, la seva realitat mateixa més íntima, invisible i inefable, i la contemplem en la paradoxa de la gràcia, de la donació. Perquè el Déu tot altre de la bardissa encesa que va contemplar Moisès, és alhora el Déu proper que somriu en la mirada de l’Infant i juga amb les seves mans.

Mare de Déu de la Mercè, gràcia, alegria i caritat de Déu, el nostre bon Déu entranyable: pregueu per nosaltres, i sigueu-nos valedora de llibertat i de confiança. Amén.

Homilia, 22 setembre 2008

DILLUNS DE LA SETMANA XXV/II DURANT L’ANY
Pr 3, 27-34; Sl 14, 1b i 2-3a. 3bc-4ab. 5 (R.: cf. 1b); Lc 8, 16-18

Un amic meu que es dedica estudiar la vida i els costums dels jueus que visqueren a la Tàrrega medieval, em va enviar, fa uns dies, un article perquè n’hi fes la revisió lingüística, sobretot de la traducció de les cites en llatí de documents antics. Poc coneixedor del llatí medieval, em va cridar molt l’atenció una expressió que sortia sovint: «el call i la seva col·lecta». M’hi vaig aturar una mica, i el resultat fou ben interessant. «Col·lecta», del verb llatí «colligo, colligere, collegi, collectum», que vol dir: aplegar, reunir, fer una comunitat, un col·legi, d’un conjunt de coses o de persones disperses. Al meu bon amic historiador li he suggerit que traduís «col·lecta» per veïnat o per comunitat, segons els contextos. Em direu que divago, potser sí… però és que avui voldria parlar precisament de la «col·lecta» de la missa.

És la petita oració que clou el ritu inicial de la nostra celebració, pronunciada amb una certa solemnitat: se’ns invita a pregar uns moments en silenci, el celebrant estén les mans, la comunitat i els fidels ens inclinem… Amb aquesta oració, la col·lecta, expressem, diem formalment que som una comunitat reunida per a fer, per a celebrar una cosa important. Estàvem dispersos: els monjos i els hostes a les seves cel·les, o a la cuina preparant l’esmorzar, o passejant pel claustre, o fent pregària a la capella de Sant Esteve… vosaltres, religioses i laics i laiques que ens acompanyeu, també estàveu dispersos. En arribar a l’església, però, ens hem retrobat, i hem format una comunitat. Ho hem fet d’una manera ritualitzada, amb una processó d’entrada, amb un cant antifonal, amb unes aclamacions al Crist, demanant-li perdó amb humilitat… i, com a culminació d’aquest procés que ens ha portat a formar una comunitat, el celebrant ha dit l’oració col·lecta, adreçada al Pare en nom de tots: «Oh Déu, vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a vós i al proïsme. Feu que, per l’obser­vança del vostre manament, meresquem d’arribar a la vida eterna». Es tracta d’una fórmula concisa, que no demana futileses ni coses banals, sinó que va a l’essencial, i ho diu amb poques paraules i ben dites: en les festes dels sants, els diumenges, els temps forts d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, aquesta oració l’anem repetint, cada dia la seva pròpia, en els diversos moments en què ens reunim, formant comunitat, per pregar la Litúrgia de les Hores.

Som, doncs, una comunitat que prega, una assemblea litúrgica, convocada per l’Esperit del Senyor ressuscitat a escoltar la Paraula, la Llei divina, per tal d’assimilar-ne el dinamisme d’amor fins a fer-ne vida de la pròpia vida mitjançant la participació dels sants misteris. Estiguem-ne agraïts i visquem-ho amb convicció, ja que, al final de la missa serem novament enviats, dispersats, per a ser, enmig del món o en les nostres comunitats, el llum posat ben alt que ha d’irradiar la claror de l’Evangeli.

Homilia, 13 agost 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XIX/II
DURANT L’ANY
Ez 9, 1-7; 10, 18-22; Sl 112, 1-2. 3-4. 5-6 (R.: 4b); Mt 18, 15-20

L’evangeli que hem escoltat, juntament amb el d’ahir i amb el que llegirem demà, ens ofereixen una preciosa catequesi sobre l’església, que Jesús acaba de fonamentar sobre la roca de la fe de Pere —ho escoltàvem dijous de la setmana passada. Parlem, doncs, d’una comunitat de fe. Aquest punt és fonamental per a entendre la resta. L’església la formem un grup de persones, homes i dones, que aprenem a ser deixebles de Jesús com a resposta a una crida que ell ens ha adreçat a cadascun de nosaltres.

Una comunitat de fe. Però, quins són els trets que configuren, que construeixen, i que distingeixen aquesta comunitat de fe de les altres comunitats? Ahir l’evangeli ens parlava de l’atenció als petits: «sobretot, no menyspreeu cap d’aquests petits» ens deia Jesús. L’església és una comunitat que valora, que estima, que té cura dels petits, dels més petits. Que assumeix com a propis els valors de la humilitat, de la senzillesa, de la infantesa espiritual. Avui, l’evangeli ens proposa una pedagogia de la correcció fraterna basada en el diàleg respectuós, i ens presenta la co­munitat com a lloc de la presència, real, de Crist. Aquests dos aspectes ens recorden molt, als monjos, la Regla de sant Benet: el diàleg fratern, fet en el temor de Déu, edifica la comunitat, guareix els germans, enforteix l’estimació, fomenta la llibertat responsable.

Demà se’ns proclamarà l’evangeli del perdó: «no et dic set vegades, sinó setanta vegades set». Serà, certament, el punt culminant d’aquestes notes eclesiològiques que estem considerant. El perdó fratern és indispensable per a la construcció de la comunitat, per a la pedagogia de la correcció, per al camí de la infantesa espiritual que ens mena al reconeixement d’aquesta presència, real, de Crist en l’altre, en el germà: a l’església, i la comunitat monàstica, tal com l’entén sant Benet a la llum d’aquests textos de Mateu, és una petita església, no hi ha lloc per a la rancúnia, per al ressentiment, per a les distàncies, per al refús. La co­munitat que s’asseu amb Jesús a la taula dels pecadors i els publicans, a la taula de l’Eucaristia, que és la festa de la joia i del perdó, ha de ser escola on aprenguem a refer els vincles de germanor trencats per reals o suposades ofenses, quasi sempre pel nostre orgull i per la nostra mesquinesa. El perdó de les ofenses, en abstracte, pot semblar-nos una pràctica inassequible, i tendim a suplir-la per altres pràctiques de pietat farisaica; però, ben mirat, tampoc no és tan difícil perdonar-nos en comunitat: un somriure, un gest de pau, una mirada neta, una paraula bona poden bastar per obrir a l’altre les portes del nostre cor.

Demanem al Senyor, germans, que purifiqui el nostre cor abans d’apropar-nos a la Taula sagrada, abans de participar, de combregar del sagrament de la comunitat. Amén.