Homilia, 23 maig 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA VII/II DURANT L’ANY
Jm 5, 9-12; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mc 10, 1-12

Quan era estudiant a Montserrat, els alumnes vàrem tenir la sort de poder assistir a unes classes sobre judaisme impartides per un professor jueu sefardita, argentí, establert actualment a Barcelona, Mario Saban. En un dels col·lo­quis va sortir, precisament, el text evangèlic d’avui, i recordo que jo vaig dir que en aquest cas es tractava d’un ensenyament clar, que no admetia discussió ni interpretació. Encara em sembla que el veig, responent a la meva intervenció, cofat amb el seu solideu (la kippà) i embolcallat amb el bonic mantell litúrgic (el talit), perquè així ens impartia les classes, en clima de pregària, com si fóssim a la sinagoga.

Sí, de la Sagrada Escriptura, i també el Nou Testament és Sagrada Escriptura, en podem fer una lectura rígida, tancada, legalista, que s’anomena «halàkika», del terme «halakà», que vol dir «interpretació de la Llei». O bé una lectura oberta, dialogal, sapiencial, que s’anomena «haggàdica», d’«haggadà», que vol dir «paràbola», «conte», «narració». L’estil de Jesús, el Jesús de les paràboles, era «haggàdic», obert, imaginatiu, gens legalista.

En el cas d’avui, la lectura «halàkika» del passatge evangèlic pot portar fàcilment a establir unes normes rígides, poc humanes i poc evangèliques, en l’ordena­ment de la disciplina sobre el sagrament del matrimoni, que tinguin poc en compte la persona concreta situada en el seu context. La lectura «haggàdica», en canvi, ens permet d’endinsar-nos pels paisatges meravellosos de l’amor humà plantejat per Déu mateix com una proposta per a viure la nostra pròpia història, inscrita en l’àmbit de la seva Aliança. El problema d’avui, germans, que Jesús planteja de forma «haggàdica», fa la impressió d’haver estat interpretat i resolt «halàkikament» pel redactor del text, certament posterior a Jesús. I fa la impressió, també, que en la seva predicació, l’Església prefereix moltes vegades aquesta interpretació «halàkika». Fa la impressió, en alguns casos, que li interessa més dictar normes segures, fixar doctrines, que no pas ajudar a créixer les persones en la llibertat interior, la llibertat dels fills de Déu.

Demanem-li, al Senyor, obertura i tendresa: obertura per a interpretar la seva Paraula a la llum d’aquesta mateixa Paraula, i tendresa per a portar-la amb amor com a ungüent per a les nafres coents de la humanitat.

Homilia, 21 maig 2008

DIMECRES DE LA SETMANA VII/II DURANT L’ANY
Jm 4, 13-17; Sl 48, 2-3. 6-7. 8-10. 11 (R.: Mt 5, 3); Mc 9, 38-40

Per entrar a la nostra església cal travessar un atri, amb la memòria de la passió i de la sepultura del Senyor, de les quals participem nosaltres pel baptisme. Aquest nàrtex, amb el seu alt contingut simbòlic i espiritual, ens prepara per franquejar l’elegant portalada romànica i avançar per la nau, en un itinerari interior, que va de Galilea a Jerusalem, de ponent a llevant, de la fosca a la llum, de la mort a la vida, de la solitud del pecat a l’amistat amb Crist.

D’ací uns instants el prevere que presideix la nostra celebració, en nom de Crist i en nom de tots nosaltres, cantarà la solemne lloança a Déu Pare del prefaci, precedida per un diàleg que n’in­dica la importància i invita a preparar-nos-hi, i culminada amb la gran lloança del «Sanctus», el cant de l’església celestial al qual nosaltres, des de la nostra petitesa, ens unim volenters. El prefaci, germans, és el pòrtic, l’atri que hem de travessar abans d’en­dinsar-nos en la gran pregària eucarística, l’anàfora, que el prevere, i amb ell tota l’assemblea, fa sobre els dons del pa i del vi, que ens representen també a nosaltres, per tal que esdevinguin, un cop eucaristitzats, portadors de la benedicció, de la salvació i de la presència de Crist. Aquesta lloança es prolongarà en el memorial de les meravelles que Déu ha obrat per mitjà del seu Fill, tot actualtizant el servei sacrificial de Jesús a la creu per nosaltres. Finalment pregarem pel papa, pel bisbe, per l’Església i pels difunts, en la comunió dels sants, expressant aquest nostre desig de comunió, de ser un sol cor i una sola ànima.

El prefaci d’avui és extremadament simple i expressiu: «Us donem gràcies… a vós que, mogut pel vostre amor, vau crear l’ho­me i, quan el pecat amb raó el condemnava, heu tingut la misericòrdia de redimir-lo per Crist Senyor nostre…». Amb poques paraules expressem la totalitat del misteri de la nostra fe, aquell misteri amagat des del començament en el si de la tendresa del Pare i revelat ara, als nostres dies, amb l’aparició del Verb en la nostra carn, i amb la predicació i acolliment, en la fe, del seu Evangeli de veritat i de vida. La creació, que el Pare, amb la seva Paraula i el seu Esperit, va fer bona i bella, esquinçada i ferida pel glavi tallant del pecat i de la mort, ha estat recapitulada, salvada per Crist, en virtut del seu misteri pasqual de creu, mort, sepultura i resurrecció, que evocàvem a l’atri de l’església de Poblet.

Un atri de lloança, germans, el prefaci, ens introduirà a l’Eucaris­tia que farem tot seguit. Elevem doncs els nostres cors i cantem-la amb tota l’ànima, aquesta lloança, per tal d’esdevenir dignes de ser una sola cosa amb Aquell que és glòria i lloança del Pare pels segles dels segles. Amén.

Homilia, 19 maig 2008

DILLUNS DE LA SETMANA VII/II DURANT L’ANY
Jm 3, 13-18; Sl 18, 8. 9. 10. 15 (R.: 9a); Mc 9, 14-29

Aquests dies passats, a un monjo de la nostra comunitat li ha entrat un virus informàtic maligníssim a l’ordinador. La primera cosa que ha fet, el virus, ha estat bloquejar i desinstal·lar la impressora, un dels principals mitjans de comunicació que té l’ordi­nador amb l’exterior. Després, imparablement, el virus ha anat infectant tots els arxius executables, fins al punt d’impedir el funcionament de qualsevol programa. Com a primera mesura dràstica ha calgut desconnectar l’ordinador de la nostra xarxa domèstica per prevenir el contagi dels altres ordinadors connectats, i, com a segona, formatar tot el disc dur infectat.

La gelosia, el zel amarg que s’esmuny en el nostre cor i que és causa de «rivalitats, de pertorbació i de maldats de tota mena», és, germans, com aquest virus informàtic de la paràbola de l’or­dinador. Quan la gelosia infecta els «arxius» de la nostra ànima, és a dir, els nostres sentiments i emocions, els nostres desigs i impulsos, les nostres motivacions, allò que ens mou a voler, a parlar i a actuar, bloqueja tots els ponts de comunicació que tenim amb l’exterior, tots els ports, per continuar amb el símil de la informàtica, que ens permeten d’establir sanes i enriquidores relacions interpersonals. La gelosia és amarga, en efecte, com el fruit enverinat de la mort, i ens tanca en nosaltres mateixos, ens impedeix de veure la nostra pròpia realitat i la dels altres tal com és: senzilla, oberta sempre, sempre, a la bondat, a aquella espurna de bondat que tots portem a dins. La gelosia ens porta a veure-ho tot des del prisma de la negativitat, de la fatalitat, del pessimisme, ens torna desconfiats, malhumorats, ens aïlla, i pot fer-nos molt de mal, fins al punt de destruir-nos, i fins al punt d’in­fectar la resta de persones amb les quals convivim, com en la paràbola de l’ordinador infectat que hom va haver de posar en quarantena i reformatar des de zero. La nostra ànima, però, no ho és de reformatable! Tot el que vivim, fem i diem, la va afaiçonant i la va deixant tal com serà el darrer dia.

Avui, la reflexió de la carta de sant Jaume, sempre punyent i concret, arrelat en la realitat, ens ateny a tots, és una paraula per a tots nosaltres, per a la nostra comunitat, per a tu i per a mi, ara i ací, en aquest moment concret que vivim, i tots hauríem de mirar-nos en el mirall d’aquesta paraula, íntegra, completa, perfecta, pura, portadora de goig i de llum, com meditava el salm de la Torà que hem cantat. Aquesta paraula, aquesta saviesa, que és expressió de la misericòrdia de Déu, de la qual no hem de desesperar mai, és l’únic antivirus eficient que pot prevenir-nos contra el contagi de la gelosia i de l’enveja, que estan sempre a l’aguait per esmunyir-se en les nostres ànimes.