Homilia, 10 abril 2008

DIJOUS III DE PASQUA
Ac 8, 26-40 Sl 65, 8-9. 16-17. 20 (R.: 1); Jn 6, 44-51

Un cop més sant Lluc ens ofereix una pàgina mestra en el llibre dels Fets dels Apòstols, que ens permet d’apropar-nos a la manera com les primeres comunitats explicaven i interpretaven el significat de Jesús, de les seves paraules, dels fets de la seva vida, sobretot de la seva mort. D’altra banda, l’escena d’avui, ens revela una altra faceta de l’escriptor Lluc, la del bon humorista, tan important en la vida espiritual: us imagineu, germans, el nostre etíop, assegut dalt el carruatge, amb el rotlle del profeta Isaïes desplegat a la falda?

Quin passatge llegia el tresorer de la reina Candaca? El mateix que la litúrgia ens proposava la tarda del divendres sant per a apropar-nos al sentit de la creu de Jesús: l’anomenat cant quart del servent sofrent d’Isaïes. La pregunta crucial és aquesta del nostre eunuc: «Em podries explicar si aquí el profeta parla d’ell o d’algun altre?». Aquí hi ha la clau per a la comprensió de Jesús de les primeres comunitats: entendre, rebre l’Escriptura, tota l’Es­criptura, com una Paraula sobre Jesús, com un camí que porta a la comprensió plena de la seva realitat.

La mort de Jesús va suposar alhora un tall i una represa. Un tall perquè la mort és sempre la destrucció de tot. Una represa, perquè els seus amics la sabran llegir correctament, aquesta mort, a la llum de l’An­tic Testament, a la llum de la teologia del servidor sofrent d’Isaïes, una teologia del poble d’Israel i de la seva missió en el món. Amb els càntics del servent sofrent, Israel, a l’exili, va saber interpretar la seva situació de desfeta com una possibilitat de nova vida per a ell mateix i per a la humanitat. Interpretar així la mort de Jesús i el seu sofriment, com un servei, com una ofrena, va fer que els primers cristians trobessin el coratge per a refer els camins d’Emmaús a Jerusalem, els camins de la nova esperança, del nou càntic de Sió, retrobat amb la resurrecció de Jesús. Aquest és el tresor que va descobrir el tresorer de Candaca i que va córrer, joiós, a dipositar als peus de la seva reina.

El diaca Felip, amb el seu doble ministeri de la Paraula i del sagrament de la iniciació, ens representa tots aquells que van batejar la nostra terra i li van comunicar el missatge joiós de la Pasqua de Jesús. També cadascú de nosaltres hem tingut un diaca Felip enviat pel Senyor a trobar-nos en algun punt crucial del nostre trajecte vital, que ens ha ajudat a comprendre. Estiguem-ne contents, i fem, joiosos, el nostre camí, amb la mà ben foradada a l’hora de repartir l’Evan­geli del Crist del qual hem estat fets tresorers.

Homilia, 8 abril 2008

DIMARTS III DE PASQUA
Ac 7, 51 - 8, 1a; Sl 30, 3cd-4. 6 i 7b i 8a. 17 i 20c i 21ab (R.: 6a); Jn 6, 30-35

«Pretiosa in conspectu Domini mors sanctorum eius». Aquest vers del salm 115 (116) ens porta a contemplar la mort d’Esteve, el deixeble de Jesús, com un diamant preciós que, amb les seves mil cares, reverbera la llum esclatant de la Pasqua.

Per què és preciosa la mort d’Esteve? Per què té valor? Té valor en primer lloc per a ell mateix, ja que l’identifica amb el seu mestre, com un empelt segur en l’arbre vivificant de la creu. «Veig oberts els cels —deia— i el Fill de l’home dret a la destra de Déu»: el testimoniatge fins a la mort és per al deixeble l’estrip dels cels, l’obertura plena a l’àmbit de Déu, el trobament joiós i definitiu de les dues realitats, humana i divina. És la confirmació de les paraules de Jesús davant el sanedrí que el jutjava: «des d’ara el Fill de l’home seurà a la dreta del Poder de Déu». Tan sols al deixeble, amb el seu seguiment de Jesús, portant la creu darrere d’ell, li ha estat concedida la visió d’aquest acompliment.

La mort d’Esteve té molt valor també per a nosaltres, que ens volem seguidors del Crucificat. Com diu el mateix nom d’Esteve, la mort del deixeble de Jesús és la corona que culmina i dóna sentit a tot un camí, un camí que, en la mort, no arriba pas a un atzucac sinó a l’obertura definitiva de la vida i del sentit: «veig oberts els cels...». La mort, al deixeble, el configura perfectament amb el mestre: Esteve mor, com Jesús, amb una pregària de perdó, i, amb la mateixa confiança, lliura l’esperit, la vida, a Déu, el Pare, que la hi havia donada. Reprodueix, primer en la vida, i ara en la mort, el camí del mestre, el fa seu, l’assumeix, el personalitza. També nosaltres, refiant-nos de Déu en la vida i en la mort, hem d’assumir, fent-lo personalment nostre, el camí de Jesús.

Va ser preciosa per a Saule, la mort d’Esteve, encara que ell, ales­hores, ni ho sospitava! Però el perdó el va atènyer i aquell esperit lliurat tan generosament començava a fluir, misteriosament, en el cor del perseguidor, com un rierol de vida nova.

Seguim, doncs Jesús, en la vida i en la mort, que també als ulls de Déu és preciós el nostre camí.

Homilia, 29 març 2008

DISSABTE DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 4, 13-21; Sl 117, 1 i 14-15. 16ab-18. 19-21 (R.: 21a); Mc 16, 9-15

«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit». I què és el què hem vist i sentit? «Digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí? La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia, i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol».

L’entranyable seqüència de Pasqua que ens acompanya aquests dies, juntament amb l’evangeli que hem proclamat i la lectura dels Fets dels Apòstols, subratllen un element fonamental de la fe pasqual: aquesta és sempre resposta creient a un anunci, a un testimoniatge. Maria corre a comunicar-ho als amics de Jesús que ploren la seva mort; els deixebles d’Emmaús també corren a comunicar-ho als altres… «Digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí?». La fe pasqual neix com a resposta a aquesta pregunta, una resposta que es confegeix en el trobament personal amb el Crist vivent: «El Crist, en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea ell us precedirà».

Aquesta fe-resposta se’ns dóna i l’hem de viure com un camí a recórrer, un camí de retorn a Galilea, és a dir, als orígens, a la primera crida. La tomba buida no és una meta, sinó més aviat la línia de sortida d’una nova cursa, d’una nova recerca. I la glòria del Ressuscitat és el nom d’una absència, o, millor, d’una presència en l’absèn­cia, que ens deixa en neguit com l’Estimada del Càntic: «¿Adónde te escondiste / Amado, y me dejaste con gemido? / Como el ciervo huiste / habiéndome herido; / salí tras ti clamando, / y eras ido».

I quan Crist es deixa trobar per la nostra fe, per la nostra recerca, quan sembla que el tenim a la vora per temperar el nostre neguit: «la pau sigui amb vosaltres», s’esdevé que aquesta pau no és la pau que ens pensàvem, sinó novament la pau del neguit, la pau de la urgència de l’evangeli de la vida que cal proclamar ar­reu i a tothom: «Aneu per tot i el món i prediqueu a tothom…».

Aquest és el do i la tasca de Pasqua: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu-nos pietat». Amén, al·leluia.