Homilia, 27 març 2008

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

La nit de Nadal, germanes i germans, l’àngel deia als pastors: «us evangelitzo una alegria molt gran que ho serà per a tot el poble, avui, a la ciutat de David…». Amb aquestes paraules inicials i les que avui hem escoltat sobre l’alegria dels deixebles en veure el Ressuscitat, que són pràcticament les darreres de l’evangeli, sant Lluc ens proposa com una pedagogia de la joia.

El temps de la joia és el temps de Déu, i quan Déu ve a trobar-nos en el nostre, els àngels anuncien aquesta joia. És l’alegria messiànica, l’alegria de les benaurances, l’alegria que acompanya el naixement de Joan Baptista, i que l’àngel comunica a Maria quan li diu: «Alegra’t, agraciada», és a dir, «feta joiosa», perquè en grec, «gràcia» i «joia» són una mateixa paraula.

De l’alegria de Déu ens en parlen sobretot les tres paràboles del capítol 15 de l’evangeli: la de l’ovella i la dracma retrobada, i la del fill retrobat. L’alegria del pastor per l’ovella recuperada, l’a­legria de la mestressa de casa per la moneda trobada, i, sobretot, l’alegria del pare quan veu que li torna el fill, aquesta alegria és evangeli, bona notícia de l’alegria de Déu.

Ho són sobretot les paraules del pare al fill gran, enrabiat i ofès pel retorn del seu germà. Escoltem-les: «calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat» (Lc 15, 32). Imaginem-nos Déu mateix dient aquestes paraules en el retorn del seu Fill estimat, desfigurat per la creu i pels nostres pecats, restituint-li el vestit, les sandàlies i l’anell de la seva condició divina, i parant-li la taula del convit de les noces reials. Perquè la resurrecció de Jesús és també l’alegria de Déu, i quan aquest Pare d’entranyes de compassió el veu venir de lluny, carregat amb la creu i amb la nostra humanitat, és tota aquesta humanitat nostra que omple de besades abraçant-la amb la seva tendresa.

L’alegria de Déu! Això és Pasqua! L’alegria de Déu i la nostra. «Els deixebles, de tanta alegria, no s’ho acabaven de creure…» (Lc 24, 41). Demanem, doncs, al Ressuscitat el do de la fe per creure en l’alegria de Pasqua i créixer en goig i en llibertat.

Homilia, 26 març 2008

DIMECRES DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 1-10; Sl 104, 1-2. 3-4. 6-7. 8-9 (R.: 3b); Lc 24, 13-35

Sant Lluc, a banda d’un excel·lent i elegant escriptor, és també un gran mistagog. El relat d’avui, en efecte, tan conegut de tots, és una catequesi, una introducció al sentit de l’Eucaristia i fins i tot a la forma de celebrar-la. Considerem-ne alguns aspectes:

1. El camí. L’eucaristia és per als qui caminen. Els instal·lats no hi tenen res a fer. Sovint, però, els nostres camins, com el dels dos deixebles, neixen d’una decepció i s’encaminen cap a un horitzó sense esperança. Tant se val, el que compta és caminar. És la condició de possibilitat per a trobar-se amb el Crist.

2. L’acolliment de l’altre. Els nostres camins sempre es creuen amb els camins dels altres, o de l’altre. Aquest altre, ens diu als monjos sant Benet, és el Crist. El Crist caminant, pelegrí, tal com és representat en el bellíssim relleu dels deixebles d’Emmaús al claustre romànic de Silos.

Aquests dos punts, el camí i l’acolliment de l’altre, s’esdevenen litúrgicament en allò que en diem ritus inicials de la missa. Ens posem en camí i ens apleguem (collecta) formant comunitat de pregària en un gest d’acolliment i concòrdia mutus.

3. La lectura i la comprensió de l’Escriptura. És a dir, aprendre a llegir i interpretar els nostres camins humans a la llum dels camins de Déu, que en el Crist pelegrí que se’ns fa trobadís, s’en­trecreuen amb els nostres. Quan el diaca proclama l’Evangeli és Jesús mateix qui ve a trobar-nos, per explicar-nos, ell mateix, amb la seva paraula de foc, el sentit de les Escriptures.

4. La fracció del pa. És un gest senzill, i, com tots els gestos sen-zills, d’una gran expressivitat. Els deixebles el devien recordar aquest gest de Jesús, la seva manera especial de partir el pa a l’inici ritual dels àpats que havien compartit amb ell. Jesús enclou en aquest gest tan senzill tot el significat de la seva donació sa-crificial als altres realitzada amb la seva mort en creu. Allò que fa present el Crist no és tant la materialitat del pa/cos de Crist, com dirà la teologia posterior, sinó el gest de partir i repartir aquest pa. En aquest moment s’esdevé el reconeixement de Jesús: el retrobem i comprenem qui és Ell. Però no el podem aferrar. Jesús, de fet, un cop reconegut, desapareix. En efecte, Jesús és reconegut en la fracció del pa per la fe, en la fe, sense la qual el sagrament no tindria lloc.

5. L’enviament. La trobada amb el Ressuscitat posa novament en camí els dos deixebles. Se saben i se senten enviats a trobar la comunitat i a proclamar allò que han vist i sentit. Aquest és el significat del ritu de comiat de la missa.

Germans, de plata i d’or no en tenim, però tenim l’Eucaristia, la fracció del pa, el lloc de l’amistat i la trobada amb Jesús: «tu i jo, i un tercer entre nosaltres, Crist, l’Amic» (Elred de Rievaulx, De spiritali amicitia I,1). Donem, doncs el que tenim, donem Crist als altres, i donem-nos nosaltres mateixos; acollim-nos amb sinceritat els uns als altres, no restem mai asseguts ni instal·lats, ans sempre en camí, perquè Crist, la nostra esperança, ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Amén, al·leluia.

Homilia, 19 març 2008

DIMECRES SANT
Is 50, 4-9a; Sl 68, 8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26, 14-25

«Un dels dotze, anomenat Judes». Ahir vàrem parlar una mica del significat del lliurament de Judes, de Judes que lliura Jesús. Dèiem que Judes conjuga en mode humà el verb lliurar, un verb que vol expressar, en mode diví, l’essència mateixa de Déu: Déu que se’ns lliura, a la creu, en la nuesa i la vulnerabilitat del Fill.

Els textos d’avui conviden a aturar-se en el trauma, humà, que provocà en els deixebles i amics de Jesús la «traïció» de Judes, aquest acte certament covard i innoble. Es veu de seguida que no va ser fàcil per a ells assumir aquest fet, llegir-lo com a història de salvació. A l’evangeli de la unció de Jesús a Betània s’arri­ba a l’extrem de titllar Judes de lladre. I avui l’evangelista posa en llavis de Jesús paraules duríssimes, incoherents fins a un cert punt amb l’estil de parlar del Mestre: «Ai de l’home que el traeix… a aquest home més li valia no haver nascut».

A l’Antic Testament hi ha una bella història de traïció i reconciliació. Tots la recordem bé: la de Josep, venut pels seus germans per despit i enveja. És la història de l’Israel dividit per l’odi, que troba en el Messies (Josep) la font de la reconciliació i la possibilitat d’una vida nova. Quan Josep retroba els seus germans a Egipte i es fa conèixer d’ells, els adreça aquestes paraules consoladores: «Jo sóc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 44, 4-5). Després s’esdevé la reconciliació dels germans entorn del Josep retrobat i exaltat a la més alta dignitat d’Egipte —és una imatge de la resurrecció i exaltació del Crist—. Recordeu l’escena: les llàgrimes de Josep, la confusió dels germans, i l’abraçada final que segella el perdó. Us invito, doncs, a llegir la «traïció» de Judes i el trauma dels amics de Jesús, també dividits i escandalitzats per la mort del Mestre, a la llum d’aquest text confortador de reconciliació i retrobament. Més encara, a llegir-hi la nostra pròpia història, comunitària i personal, de desamor, d’enveja, de traïció, de covardia...

Urs von Balthasar, interpretant les paraules terribles de Jesús a la creu: «Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat», diu que en aquests moments es produeix el màxim allunyament, la màxima distància, la màxima separació entre el Pare i el Fill. Paradoxalment, d’aquest esquinçament, d’aquesta separació —la mort de Jesús— en brolla a dolls l’Esperit de la vida nova, l’Es­perit que Jesús retorna al Pare tot lliurant-lo a la humanitat.

Mirem, doncs, de meditar la «traïció», que és també un màxim distanciament, i el lliurament de Judes, des d’aquesta perspectiva, ben abraçats a la creu del Senyor, i demanem-li, al Crucificat, que ens obri la font de les llàgrimes, i que ens preservi de la duresa de cor i de condemnar els altres.