Himne: Sant Maur i sant Plàcid

15 de gener
Sant Maur i sant Plàcid, deixebles de sant Benet

Unim festivament en un sol cant,
dels monjos Maur i Plàcid, la lloança:
per ells s’alegra amb doble benaurança,
dels cenobites, el llinatge sant.

Fervent desig us porta al monestir,
prop de Benet cercant discret guiatge:
escola del Senyor, diví mestratge,
Paraula, amb salms i càntics, pel camí.

Al claustre us emuleu en amistat,
de l’ànima i la ment experts manobres;
servint a l’obrador amb les bones obres,
dreceu al cel graons d’humilitat.

Les aigües, Plàcid, cuiden engolir,
i Maur hi acut, que d’obeir no es cansa:
l’infant, però, Benet, veu que s’atansa,
com Pere caminant pel llac, ahir.

Del sant baró de Déu, fidels, seguiu,
la Regla que, estimant, els cors dilata:
la lletra de la llei, eixorca, mata;
pel verb de l’Evangeli tot reviu.

Glorifiquem l’excelsa Trinitat,
fondal d’amor i vida incorruptible,
tresor de santedat, inexhaurible,
del Pare, el Fill i l’Esperit Sagrat. Amén.

Homilia, 24 desembre 2007

Dia 24 de desembre
2Sa 7, 1-5. 8b-12. 14a. 16; Sl 88, 2-3. 4-5. 27 i 29 (R.: 2a); Lc 1, 67-79

«Ha arribat la plenitud del temps. Déu envia el seu fill a la terra», hem cantat al començament amb paraules de Pau als Gàlates (4, 4). Aquesta exclamació fa d’avui, 24 de desembre, vigília de Nadal, un dia tot especial, ple d’expectació i de sant neguit.

En aquest dia, antigament, els monjos, a la sala capitular, a l’ho­ra de prima, escoltaven l’anunci del Nadal, en el cant solemne del martirologi. L’anunci, que nosaltres proclamarem aquesta nit santa, és la narració, joiosa i contemplativa, d’això que hem cantat tan concisament en l’introit. En efecte, amb la calenda de Nadal desgranarem la història de la salvació, des de la creació del món i de l’home i de la dona, passant pel diluvi, la crida d’A­braham, la sortida d’Egipte, la unció de David com a rei, fins arribar al punt culminant d’aquesta història, a la plenitud del temps d’aquesta llarga gestació del Messies d’Israel: «Jesucrist, Déu etern i Fill de l’etern Pare —cantarem—, volent santificar el món amb la seva vinguda, havent estat concebut per obra de l’Esperit Sant, passats nou mesos des de la seva concepció, a Betlem de Judà, neix de la Verge Maria, fet home.»

Bernat, en escoltar fa prop de nou segles aquest anunci, exclamava ple d’admiració: «Un crit de joia ressona avui per tota la terra; un crit de joia i de salvació. Hem escoltat una paraula bona, una paraula de consol, una paraula que destil·la goig, digna de tota la nostra veneració. Jesucrist, el Fill de Déu, neix a Betlem de Judà» (sermó en la vigília de Nadal, I). El nostre temps, el temps humà de la nostra història, és assumit per Déu, en Jesús, l’infant de Betlem. La nostra història humana esdevé també història de Déu. Els nostres camins es troben amb els camins de Déu. El món i la nostra realitat, tan fràgil i trencadissa, són santificats, salvats, per la vinguda de Déu en la nostra carn.

Déu ens visita, germans! Ve per redimir-nos! Beneïm el Senyor, el Déu d’Israel, fidel i compassiu! Advent i Nadal són el temps de la visita de Déu! Preparem-nos-hi, avui, a acollir el misteri d’aques­ta visita! És un misteri digne de tota la nostra veneració!

Homilia, 13 desembre 2007

DIJOUS II D’ADVENT
Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15

«I ni que no ho volguéssiu creure, Joan és Elies, el qui, segons les profecies, havia de venir». I, qui és Elies? Un profeta de foc, segons el Siràcida, amb una paraula ardent com una torxa. El nom d’Elies vol dir: «El Senyor és Déu», i sabem en efecte, pel llibre dels Reis, que aquesta va ser la missió del profeta: ser testimoni de la primacia del Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob i de Moisès, el Déu que parlà en el foc de la bardissa i que donà la seva Instrucció, la seva Paraula al poble, al Sinaí. La missió d’anunciar, amb la vida i amb les paraules, que el Senyor, i només ell, és Déu.

Elies, un profeta de foc endut en un carro de foc. Després del seu rapte, és com si tota l’Escriptura bategués sota l’impuls del seu esperit transmès al deixeble Eliseu, en l’espera de l’Adveniment del Messies, el Crist. Elies és també el profeta de l’Advent.

Si Joan és Elies, el profeta designat per a tornar en el temps futur i per a preparar el seu poble per a aquest temps futur i definitiu, si Joan és Elies, vol dir que ens trobem ja en l’acompliment d’aquest temps futur. Joan assenyala Jesús, un de nosaltres, que passa entre nosaltres, i diu: «El Senyor és Déu, és el nostre Déu». En efecte, en Jesús, el futur de Déu és ja un present que salva, que vivifica la història.

Sí, però no, encara no. El camí continua per a nosaltres: el camí de la fe, sovint enmig de foscors. És ben inquietant, cap al final del mateix evangeli de Mateu, l’afirmació sarcàstica d’un dels qui envoltaven Jesús clavat en creu: «Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo». Afirmació que és la resposta al clam de Jesús, «Elí, Elí, Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?», un clam que Déu deixa, de moment, sense resposta.

Creguem-ho, germans, Joan és Elies, el profeta dels darrers temps, de l’expectació acomplerta, el profeta de la definitivitat de Déu.