Homilia, El tresor de l'Església

SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR
2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26

Celebrem avui un sant important de l’església romana, Llorenç, diaca i màrtir. La nostra litúrgia li reserva la categoria de festa i, a més, n’ha conservat, en bona part, un ofici antic i venerable. El seu nom s’ha recitat des de sempre en el cànon romà, al costat del dels apòstols, juntament amb el d’altres onze màrtirs, un nom, Laurentius, que prové del mot llatí laurus, llorer, amb les connotacions de la victòria, de la perennitat i de la bona olor del Crist.

Voldria apropar-me a la figura d’aquest sant —els sants són testimonis que ens ajuden a concretar el nostre seguiment de Crist— a partir de dos textos complementaris, un de litúrgic i un altre, diguem devocional. Començo per aquest darrer.

Es tracta de la Llegenda àuria, o Flos sanctorum, un recull de vides de sants del segle XIII escrita pel frare dominicà Jaume de Voràgine. És el llibre que, juntament amb la Vita Christi de Ludolf el Cartoixà va marcar la conversió de sant Ignasi de Loiola. Si bé aquestes flors de santedat estan brodades de llegenda, trobem, pel que fa a sant Llorenç, aquest detall evangèlic que ens mou també a nosaltres a conversió: el prefecte Valerià volia obtenir les riqueses que, com a diaca, responsable de la caritat de l’Església, havien estat confiades a Llorenç pel seu bisbe, el papa Sixt II, que el precedí en el martiri: «—On són els tresors de l’Església? Sabem que els tens amagats». Llorenç va demanar un termini de tres dies, «i va reunir una multitud de pobres, coixos, cecs», i digué a Valerià: «—Vet ací els tresors. Mira’ls bé. Són autèntics, eterns i tan extraordinaris que no minven mai, al contrari, sempre creixen. Els béns que busques han estat repartits entre tots aquests, en ells han estat esmerçats i per mitjà d’ells han pujat al cel».

El Martirologi romà, que és el llibre oficial de l’església romana —molt poc conegut— per a la commemoració litúrgica diària dels sants inscrits al calendari, ens resumeix amb aquest text tan concís la mateixa realitat que trobàvem en la Llegenda àuria: «Festa de sant Llorenç, diaca i màrtir, que, desitjós, tal com refereix sant Lleó el Gran, de compartir la sort del papa Sixt també en el martiri, havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’Església, rient-se del tirà, li mostrà els pobres que havia vestit i alimentat amb els recursos de les almoines. Al cap de tres dies vencé les flames per la fe en Crist i l’instrument del seu martiri es convertí en distintiu del seu triomf. El seu cos fou deposat a Roma al cementiri del Verano, conegut després amb el seu nom».

Tots dos textos subratllen aquesta realitat: el testimoni martirial, en aquest cas l’efusió de la sang, va lligat al testimoni del servei, que autentifica tot el martiri, tot el testimoniatge del deixeble de Crist. En l’església antiga el diaca, com diu el seu nom, era el ministre qualificat, el servidor de taula, l’encarregat, en nom del bisbe, de repartir les almoines de l’església, una paraula, almoina, que prové de la paraula grega éleos, que significa compassió, misericòrdia. «Vet ací els tresors de l’Església», digué sant Llorenç al jutge en presentar-li els pobres. Ressò de les paraules de Jesús: «De pobres, en tindreu sempre entre vosaltres» (Mc 14,7): el veritable tresor de l’església, perquè són l’objecte de la benaurança del Regne.

Que la veneració d’aquest sant, diaca i màrtir, ens ajudi a renovar la nostra identitat cristiana de testimonis de Crist en el nostre servei de cada dia, posant la nostra vida i els nostres béns generosament a disposició dels altres i de Crist de manera inseparable, sense mesquinesa, amb la pobresa evangèlica que sap donar i rebre en el compartir fratern. Amén.

Homilia, El gra de blat

MISSA EXEQUIAL DE MANUEL SOLÀ TOLOSA
Santa Coloma de Queralt, 26 d’abril de 2024

Ap 21,1-5a.6b-7; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 4a); Rm 6,3-9; Jo 12,23-28

Ara ha fet noranta anys, en aquesta mateixa església on ens trobem, el tiet Manuel, que avui enterrem, va rebre el sagrament del Baptisme que el va empeltar per sempre més, misteriosament, en la mateixa vida de Déu. Era el mes de gener, els sembrats que envoltaven i envolten la nostra vila, dormien el son de l’hivern esperant l’esclat d’una nova primavera. El tiet Manuel, els darrers anys de la seva vida, ha volgut tornar al seu poble natal, que havia deixat de ben jove per guanyar-se la vida i formar una família a Barcelona: com si volgués retrobar l’oneig fresc i suau de les espigues verdes a la primavera, que es tornaran d’or amb la besada del sol d’estiu.

Amb la paràbola evangèlica del gra de blat que, per germinar en una nova espiga, primer ha de morir, colgat, ens és donat d’entre alguna cosa del misteri fosc de la mort, de la mort del nostre estimat Manuel, i de la nostra pròpia mort, la de cadascun de nosaltres que, tard o d’hora, haurem d’afrontar. La paràbola del gra de blat és la paràbola de la nostra vida en Crist. Una vida que ha de passar per l’amagament i per la mort per tal de poder transformar-se en una nova espiga i donar fruit, escalfada pel sol de la glòria. I això és així perquè pel baptisme hem estat empeltats en la saba vital de la vida de Déu, pel baptisme, com ens diu sant Pau, hem estat submergits misteriosament en la mort de Crist, plantats vora d’ell, per ressuscitar amb ell. Amb Crist.

En evocar la trajectòria humana del tiet Manuel, com és lícit de fer en aquest comiat, em commou profundament pensar en els llargs anys de fidelitat del seu matrimoni amb la seva dona i companya de camí, la tieta Glòria, que ara sent més que ningú el dolor i la soledat de la separació. Han caminat junts durant més de seixanta anys. En el seu amor de cada dia han après aquesta realitat, que per estimar, i per renovar cada dia aquest amor, cal morir també cada dia una mica a nosaltres mateixos, als nostres petits o grans egoïsmes. Només així, des de l’amor, podem entendre quelcom del misteri de la mort. En aquest camí junts han viscut moltes coses, bones i dolentes, han barrejat alegries i llàgrimes: l’esplet generós de quatre fills, cinc nets i una besneta, amb la mort prematura del primer fill, l’estimat Lluís Manuel, que ben segur tots tenim també avui molt present. També tenim presents els altres quatre germans del Manuel, la Teresa, que va ser la primera a dir-nos adéu, la Concepció, el Joan, que li va fer de pare, i l’Elvira. Ara es retrobaran en una abraçada infinita per formar una sola garba en el sembrat de la vida eterna, en aquest lloc on Déu «eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes, perquè les coses d’abans han passat». «Jo faré que tot sigui nou», hem sentit. Ens fa bé, davant la realitat del nostre pecat, saber-ho. Per això en aquests moments implorem també pel nostre germà Manuel la força renovadora del perdó de Déu, capaç de sadollar la seva set i transformar la seva vida.

Obrim també les nostres vides a l’esperança, en aquest moment d’aflicció, tot renovant la nostra fe en el Senyor Jesús, el Bon Pastor que ens guia cap als sembrats, cap als prats deliciosos i les fonts de l’aigua de la vida eterna. Que així sigui, per al nostre germà Manuel, i per a nosaltres que encara fem camí vorejant barrancs tenebrosos. Amén.

Des del monestir

PER MI I PER TU

Enguany, en la preparació de la litúrgia pasqual, m’he fixat en un bellíssim detall teològic suggerit per l’introit Resurrexi de la missa del dia de Pasqua, comparant-lo amb l’introit de la missa de la nit de Nadal. És una llàstima que, amb la reforma del missal, aquests dos cants hagin quedat d’alguna manera infravalorats en haver-ne introduït uns altres dos d’optatius mancats però de la mateixa profunditat teològica.

L’introit del diumenge de Pasqua, manllevat del salm 138 [139], fa així: «He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, al·leluia. No m’heu deixat de la vostra mà, al·leluia. És admirable la vostra saviesa, al·leluia, al·leluia». Expressa, doncs, el misteri de la Resurrecció com el retrobament del Fill amb el Pare, després del viatge de l’encarnació, com a bon samarità que ha baixat de Jerusalem a Jericó per rescatar el llinatge humà de les ferides del pecat, carregant-se’l a la muntura de la creu i pagant per ell els dos denaris de la seva mort i sepultura (cf. Lc 10,30-35).

Més encara, aquest cant del dia de Pasqua és com el tornaveu agraït del Fill a aquelles paraules del Pare que cantem en l’introit Dominus dixit de la missa de la nit de Nadal: «El Senyor m’ha dit: “Ets el meu fill; avui t’he engendrat”», rellegides a la llum de la cabdal afirmació de Pau: «Es refereix al seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà, i, per obra de l’Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d’entre els morts» (Rm 1,3-4).  En realitat, tant en el de la nit de Nadal com en el del dia de Pasqua, en la veu del Fill hi ha les veus de tots nosaltres, com a membres del Cos místic de Crist que som, sarments del Cep veritable, partícips d’aquell que va unir el nostre destí al seu en dir a Pere: «Ves al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dona’ls-la per mi i per tu» (Mt 17,27).

Aquesta és l’admirable saviesa del Pare, que ens retorna cada any el cant de l’al·leluia amb la llum resplendent de la Pasqua.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2322, 7 abril 2024